Les patronals del moble valencià donen el vist-i-plau a l’obertura d’un Ikea

Publicat el 4 febrer 2009 per +noticies

 

Les patronals del moble valencià (Fevama i Fecomvac) i responsables d’Ikea van signar ahir, en presència de la consellera d’Indústria Belen Juste un protocol per facilitar la instal·lació de la multinacional a territori valencià. D’aquesta manera, obren la porta a l’obertura d’un centre d’Ikea, al qual s’havien oposat d’entrada perquè creien que podia perjudicar el seu negoci. Els empresaris valencians han pactat amb Ikea una sèrie de contrapartides.

[@more@]

Així, la multinacional s’ha compromès a nodrir-se de proveïdors valencians. Un altre punt del pacte preveu l’obertura de vies de col·laboració entre ambdues parts en matèria de formació i màrqueting.

Fevama afirma que, amb l’acord, ‘allò que podria interpretar-se com una amenaça, esdevé una oportunitat de negoci’. Quant a la localització del centre d’Ikea, es podria ubicar a Paterna o Alfafar.

Comentaris tancats a Les patronals del moble valencià donen el vist-i-plau a l’obertura d’un Ikea

Donatiu de tres veïns anglesos a associacions benèfiques d’Onil

Publicat el 3 febrer 2009 per +noticies

 

Les associacions locals ‘Llum i Vida’, Càrites Parroquial i ‘Alcco Iris’ són les destinatàries d’un donatiu de 1.500 euros (500 euros per a cadascuna) efectuat per tres veïns anglesos, que s’han dirigit a l’alcaldessa, Elisa Ribera, per a expressar-li els seus desitjos de donar suport d’aquesta forma a les citades entitats.

[@more@]

Els ciutadans Chaz Bartlett, Marilyn Bartlett i Jean Makin han recaptat els diners a través d’activitats musicals i teatrals, rastells, festivals i jocs infantils, i ara desitgen donar aqueixos beneficis a l’Associació de Discapacitats Físics, Psíquics i Sensorials ‘Llum i Vida’, a l’Associació Local Contra el Càncer d’Onil (‘Alcco Iris’) i a Càrites Parroquial.

L’alcaldessa va qualificar aquest gest de “admirable” i va anunciar que el lliurament de xecs tindrà lloc el dissabte 31 de gener, a les 20:30 hores, en el bar del Parc Municipal.

Escaparate

Comentaris tancats a Donatiu de tres veïns anglesos a associacions benèfiques d’Onil

Les candidatures europees sacsegen el mapa d’aliances polítiques del país

Publicat el 3 febrer 2009 per +noticies

CiU, el Bloc Nacionalista Valencià i Unió Mallorquina van anunciar ahir un pre-acord per a repetir candidatura europea. Ara, el PSM dubta entre repetir-la o sumar-se a la candidatura d’Esquerra o a una possible candidatura d’Esquerra amb Iniciativa i Esquerra Unida. Ahir ERC i Izquierda Unida van ajornar una reunió prevista per a parlar-ne. En tot cas, al País Valencià la situació serà tensa, per la ruptura entre Esquerra Unida i Iniciativa.

[@more@]

El mapa de les candidatures de les eleccions europees somourà les aliances que els partits tenen en les altres institucions. Al País Valencià el Bloc i Iniciativa del Poble Valencià van trencar amb Esquerra Unida després d’haver format la coalició Compromís. Ara el Bloc anirà en coalició amb CiU i UM, i fóra possible que Iniciativa i Esquerra Unida fessin campanya conjunta, mentre EUPV acusa els primers d’haver desfet la coalició. Això en el cas que ICV repetís coalició estatal amb Izquierda Unida, possibilitat que defensa sobretot Esquerra Unida i Alternativa.

A les Illes, tant Unió Mallorquina com el PSM-Entesa i ERC formen part del govern, però aquests partits aniran, si més no, en dues candidatures diferents, tot i que no se sap encara la posició final del PSM. A Catalunya ERC i ICV formen part tant del govern de progrés com de la coalició al senat Entesa Catalana de Progrés, però a les europees aniran, en principi, en llistes separades.

De totes maneres, hi ha veus que, tant a Iniciativa com a Esquerra Republicana, defensen la possibilitat de formar una sola coalició d’esquerres que inclouria aquests dos partits. La davallada del vot republicà i l’enfonsament d’Esquerra Unida a Espanya són els arguments que fan servir els partidaris d’aquest pacte; també addueixen que, per separat, fins i tot podria donar-se la circumstància que cap de les dues llistes no aconseguís representació.

Esperant bascos i gallecs

Ara, les candidatures depenen de què passi tant al País Basc com a Galícia en les pròximes eleccions. PNB i Bloque Nacionalista Galego tenen previst d’integrar-se a la candidatura presidida per Ramon Tremosa en nom de CiU. Això deixa poc marge de maniobra a Esquerra Republicana. Al País Basc Esquerra segurament que formarà coalició amb Eusko Alkartasuna, però a Galícia no té companyia clara. Partits com la Chunta Aragonesista o fins i tot Coalició Canària podrien sumar-se a la seva candidatura, però no compensarien, en principi, els vots gallecs.

Però la decisió final dels partits bascos i gallecs no se sabrà fins després de les eleccions als parlaments basc i gallec.

Fa quatre anys

En les eleccions europees anteriors del juny del 2004 els partits del país van participar en aquestes coalicions:

Galeuscat-Pobles d’Europa. CiU, Bloc Nacionalista Valencià i Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista. També en formaven part el Bloque Nacionalista Gallec i el Partit Nacionalista Basc. La coalició va obtenir 798.816 vots i dos escons. En un primer moment se li’n van adjudicar tres, però va acabar perdent el tercer per 167 vots, després d’una reclamació del PP.

Europa dels Pobles. Esquerra Republicana va presidir aquesta candidatura. També en formaven part Eusko Alkartasuna, la Chunta Aragonesista, el Partit Socialista d’Andalusia i alguns partits menors. Va obtenir 380.709 vots i un diputat.

Coalició Europea. Unió Mallorquina formava part d’aquesta coalició, amb Unió Valenciana, Coalició Canària, el Partit Andalusista, el Partit Aragonès i alguns partits menors. Va obtenir 197.231 vots, però no diputats. És la coalició que més difícilment repetirà, perquè Unió Valenciana ha desaparegut pràcticament i Unió Mallorquina ha anunciat que aniria amb CiU.

Finalment Iniciativa per Catalunya i Izquierda Unida van formar coalició amb els Verds de les Illes Balears i alguns grups menors i van obtenir 643.136 vots i dos diputats.

+ Web oficial del Parlament Europeu: Eleccions 20089.
+ Web en català de la Representació del Parlament Europeu a Barcelona.
+ Web oficial en català de les Eleccions al Parlament Europeu.

Comentaris tancats a Les candidatures europees sacsegen el mapa d’aliances polítiques del país

L’Ajuntament d’Onil recorda les sancions per no arreplegar els excrements caninos en la via pública

Publicat el 2 febrer 2009 per +noticies

 

La regidoria de Serveis Socials ha repartit pels domicilis d’Onil, juntament amb el calendari de recollida d’escombraries, una fulla informativa on es recorda l’obligatorietat dels amos de gossos d’arreplegar els excrements de les seues mascotes quan fan les seues deposicions en la via pública.

[@more@]

En cas contrari, la Policia Local té potestat per a denunciar aquests dolents hàbits, amb multes que oscil·len entre 305 i 30.005 euros.

El recordatori municipal està motivat per nombroses queixes rebudes en l’Ajuntament davant la “falta de civisme” demostrada per alguns amos de gossos que segueixen sense arreplegar les deposicions de les seues mascotes, alguna cosa especialment perillós quan es tracta de parcs, on els xiquets s’exposen a infeccions diverses.

Per a això, es recorda que en aquests espais públics hi ha instal·lats dispensadores de borses, que, lamentablement, tot just s’usen.

D’altra banda, Serveis Socials estudia la instal·lació de ‘pipi-cans’ en els parcs municipals.

Escaparate

Comentaris tancats a L’Ajuntament d’Onil recorda les sancions per no arreplegar els excrements caninos en la via pública

La sortida cap a l’exili, en fotografies inèdites

Publicat el 2 febrer 2009 per +noticies

 

Manuel Moros, pintor d’origen colombià establert a Cotlliure els anys trenta, es va trobar, entre el 5 i el 10 de febrer de 1939, a primera fila d’una tragèdia, i no va dubtar gens a fotografiar la gernació que travessava el pas de Portbou-Cervera de la Marenda. Nens desemparats, adults esgotats, militars vençuts… són els protagonistes de les seves fotografies, fins fa poc inèdites, que ara es poden veure al Museu de l’Exili de la Jonquera.

[@more@]

L’exposició, ‘Febrer 1939. L’Exili dins la mirada de Manuel Moros’ és un dels millors testimonis fotogràfics de la sortida cap a l’exili, esdevinguda ara fa setanta anys.

Les fotografies, desades durant anys, es poden veure ara totes plegades per primera volta. La història del descobriment de les fotografies és curiosa: l’artista en va donar unes quantes a un familiar, i les altres, les va enterrar al jardí de casa seva. Dècades després, els nous estadants les van trobar, i van voler-les fer públiques. El catàleg de l’exposició, l’ha editat l’Editorial Marenostrum de Perpinyà, i és a la venda a les llibreries.

Un any dedicat a la derrota republicana

L’exposició, oberta fins a final de març, és una de les principals activitats del programa del Museu de l’Exili dedicades, enguany, a la derrota i a l’exili republicà del 1939. El pas de la frontera i els camps de concentració de Catalunya Nord seran el motiu de dues de les exposicions programades: l’una amb fotografies d’Alfred Mauve (abril-maig), i l’altra, amb pintures de Josep Franch-Clapers (de juliol a setembre). Una tercera (maig-juny) explorarà la repressió franquista a les comarques nord-orientals just després de la derrota. També hi haurà conferències, seminaris i projeccions de films en algunes ciutats. Entre els actes més notables, hi ha les jornades ‘Identitat i exili’ (1939-2009), que es faran a principi de febrer a Barcelona, Girona i la Jonquera.

Comentaris tancats a La sortida cap a l’exili, en fotografies inèdites

Manifestacions al País Valencià en defensa del treball i la protecció social

Publicat el 31 gener 2009 per +noticies

La ciutadania valenciana ha estat cridada a manifestar-se avui a Alacant, Castelló, València i Alcoi. CCOO-PV i UGT-PV han cridat a mobilitzar-se ‘en defensa de l’ocupació i la protecció social’, i la plataforma contra la crisi i els drets socials demana que ‘la crisi que la paguen els rics’. Les manifestacions començaran a les sis de la tarda. Al País Valencià, on hi ha 332.000 inscrits al Servef, la desocupació ha crescut un 59,27% en un any.

[@more@] 

UGT-PV i CCOO-PV consideren ‘necessari donar una resposta social i política contundent’ davant la crisi econòmica.
Així doncs, demanen la ciutadania que es mobilitzi socialment ‘per impedir que siguin els treballadors i les treballadores els qui acabin pagant les conseqüències d’una crisi que no té el seu origen en el mercat de treball, sinó en l’explosió d’una bombolla financera i immobiliària’. A més a més, els sindicats proposen ‘mesures polítiques que contribueixin a resoldre les causes que han provocat aquesta crisi’.

La plataforma contra la crisi i els drets es manifestarà a València ‘contra la crisi i pel treball digne’ i demana ‘promoure la convocatòria d’una vaga general per a defensar els nostres llocs de treball i els nostres salaris’. La plataforma està integrada per la CGT-PV, Intersindical Valenciana, Els Verds del País Valencià i la SEPC, entre moltes altres organitzacions.

A Alacant la manifestació eixirà des de les escales de l’Institut Jorge Juan, a Castelló des de la plaça de la Independència (parc Ribalta), a València des de la plaça Sant Agustí i, a Alcoi, des del passeig de l’Albereda. Totes quatre és previst que comencin a les 6 de la tarda.

 

Comentaris tancats a Manifestacions al País Valencià en defensa del treball i la protecció social

Demanen 180 anys als assaltants de la joieria Arias l’any 2007

Publicat el 29 gener 2009 per +noticies
Aquest delicte implica que els processats -altres dos es troben en situació de rebel·lia- formaven part d’un grup perfectament organitzat i jerarquitzat amb l’objectiu de delinquir.
El seu líder, segons el fiscal, era Mourad K., de nacionalitat algeriana com la resta, i el lugarteniente d’aquest Abdelkader B.
El judici es va celebrar ahir en la Secció Primera de l’Audiència d’Alacant. Encara que els sospitosos van negar pertànyer a una banda de lladres, el fiscal va considerar que aquest extrem havia quedat provat i va sol·licitar per a ells penes que ronden els vint anys de presó.
Segons el Ministeri Públic, Abdelkader B. va arribar fins i tot a rebre el 18 d’abril del 2007 l’encàrrec de «un tal Simón» d’assassinar a un ciutadà anglès a Benidorm, encara que no ha pogut esbrinar-se si el grup va acceptar el tracte perquè van ser detinguts a l’endemà en una gasolinera situada en la carretera de Villafranqueza, a Alacant.
L’assalt més important dels nou que la Fiscalia els atribueix és el perpetrat el 8 de març del 2007 en una joieria de l’avinguda de la Constitució d’Onil, on van trencar presumptament amb un mall els cristalls blindats de l’aparador i es van fer amb joies taxades en 40.000 euros.
A més, aquesta part els acusa d’altres robatoris amb força, robatoris a casa habitada, furts, falsificació de documents públics i tràfic d’estupefaents.
Laverdad

Comentaris tancats a Demanen 180 anys als assaltants de la joieria Arias l’any 2007

Guastavino, arquitecte de la volta catalana als Estats Units

Publicat el 29 gener 2009 per +noticies

L’arquitecte valencià Rafael Guastavino (1842-1908) va exportar la volta catalana als EUA · Exposicions i conferències commemoren el centenari de la seva mort.

[@more@] 

Rafael Guastavino Moreno (1842-1908) nat a València, es formà com a arquitecte a Barcelona. Als trenta-nou anys va anar-se’n amb el fill petit, Rafael Guastavino Espósito, a fer les Amèriques. Després d’un començament difícil a Nova York, féu fortuna amb la construcció de volta catalana, amb què podia cobrir grans espais sense columnes. I el maó i la rajola (en una època de predomini de fusta i de ferro colat) reduïen molt el perill d’incendis.

Els Guastavino (pare i fill) van fer fortuna a Nova York, una ciutat en construcció al tombant de segle. Només a Manhattan van intervenir en més de dues-centes obres, algunes de tan significatives com el restaurant Oyster Bar de Gran Central Station del carrer 42; els baixos del Queensboroughs Bridge, avui convertit en el restaurant Guastavino’s; la cúpula de la catedral Saint John the Divine (amb 49 metres de llum); l’estació de metro de la casa gran de Nova York (City Hall Station); la cúpula del Museu de la Immigració d’Ellis Island…

Però els Guastavino no van actuar solament a Nova York, sinó també en moltes ciutats dels Estats Units. Fet i fet, van intervenir en més d’un miler d’edificis.

El 1889, després de força petits projectes, a Rafael Guastavino Moreno, li va arribar la gran oportunitat: el prestigiós equip d’arquitectes McKim, Mead & White li va demanar que apliqués la volta catalana a l’edifici de la biblioteca pública de Boston (Boston Public Library), un dels projectes més importants de la dècada. Aquest projecte li va valer la confiança dels arquitectes de la costa est més destacats de l’època.

A l’àrea de Boston, hi trobem moltes intervencions dels Guastavino: prop d’un centenar d’edificis. La web Gastavino.net és una pàgina del Departament d’Arquitectura del Massachusetts Institute of Technology (MIT), dedicada a documentar tots els treballs arquitectònics dels Guastavino al rodal de Boston. No solament ofereix material molt interessant, ans també proposa un ‘tour‘ amb mapa inclòs.

Arran de la construcció de la biblioteca de Boston, Rafael Guastavino va obrir una oficina en aquesta ciutat i va contractar un comptable, William Blodgett. Plegats, van fundar la Guastavino Company, que, en una primera etapa, es va dir Guastavino Fireproof Constructive Company. Aquesta empresa tenia per finalitat de desenvolupar construccions econòmiques de sostres de volta resistents al foc, voltes d’escala a la catalana i tota una sèrie de tècniques de construcció cohesiva, que Guastavino havia anat patentant. Els Guastavino van aconseguir vint-i-quatre patents (divuit el pare i sis més el fill, que va continuar-ne l’obra a través de la Guastavino Company). L’empresa va sobreviure fins el 1962, quan es va tancar definitivament.

Avui l’arxiu de la Guastavino Company es conserva a l’Avery Library, biblioteca d’arquitectura de la Universitat de Columbia (Nova York). Aquest material s’ha conservat a la Columbia gràcies a la intervenció de George Collins, professor d’història de l’art, especialitzat en l’arquitecte Antoni Gaudí. Per això porta el nom d’Arxiu Guastavino-Collins. Vegeu la llista de documents que conté. El material de l’Arxiu Guastavino-Collins va ser justament la base de l’exposició ‘The Old World Builds the News‘, oberta el 1996 a Nova York.

Guastavino a la premsa

‘La volta catalana dels Guastavino: VLC-BCN-NY‘
Article d’Àlex Milian al setmanari El Temps, núm. 1279. Desembre del 2008

‘Un visionario llamado Guastavino‘
Diari Levante. 16 de gener de 2009

‘Una exposición resalta el papel de Guastavino en la historia de la arquitectura en EEUU‘
EFE. 15 de gener de 2009

Guastavino a The New York Times
3 de març de 2000

Comentaris tancats a Guastavino, arquitecte de la volta catalana als Estats Units

La passió per viatjar

Publicat el 28 gener 2009 per +noticies

Fins a fa menys de dues dècades Lucía Sanchis no havia descobert una de les passions per les quals cada dia afronta una nova jornada. Va anar a principis dels anys 90, quan ella, nascuda fa quasi 50 anys, i el seu marit -tres anys major- van decidir que cada estiu anaven a permetre’s uns dies de vacances en els quals visitarien algun lloc que tingueren ganes de conèixer. Durant els primers anys els seus dos fills els acompanyaven en travessies que és aqueixos anys se cenyien solament al territori espanyol.
[@more@]

Però els anys passen, i ara són Lucía i la seua parella qui segueixen viatjant a llocs als quals ni tan sols hagueren somiat fa anys. En els seus àlbums de fotos es poden trobar instantànies preses en tres continents, imatges en les quals es reflecteixen els llocs més bonics d’un extens nombre de països com França, Itàlia, Suïssa, Rússia, Malta, Alemanya, Àustria, Hongria, Holanda o Bèlgica, al marge d’Espanya, les terres del qual han visitat pràcticament en la seua totalitat.

Lucía fa un esment a part per al viatge que van realitzar a Israel, "Terra Santa", com li agrada cridar-la. Les especials connotacions religioses d’aquest país són el principal al·licient per a Lucía i el seu marit pel que signifiquen per a ells. Lucía es va criar en una família de profundes creences catòliques, per aquest motiu subratlle l’especial que va anar aquest periple per a ella.

No obstant això, encara hi ha altra destinació en el qual Lucía se sent orgullosa i satisfeta d’haver estat. Es tracta d’Egipte, país de cultura mil·lenària i que té una de les meravelles del món, com són les Piràmides de Gizeh. Lucía i el seu espòs són d’aqueixes persones que poden presumir per haver pogut admirar construccions mil·lenàries en bon estat de conservació. Però no només les piràmides els van cridar l’atenció; també la Vall dels Reis i la pròpia cultura egípcia, molt diferent a l’espanyola.

Viatjar és una de les passions de Lucía, però l’única. La literatura és també unisc dels seus principals passatemps. No en va, és una autèntica devoradora dels llibres que omplen els prestatges dels mobles de la seua casa a Onil. Llegir és una de les coses que LluiaLluïa no pot fer sense un altre dels seus hobbys, com és la música clàssica.

Sense dubtar-lo un instant, llig sempre que té temps lliure després del seu treball com obrera industrial, que ja ocupa 36 anys de la seua vida, motiu pel quin ha arribat a ser cap de la secció de Confecció. Allí va conèixer al seu marit, amb el qual duu casada des de 1981 i amb el qual ha criat als seus dos fills, ambdós amb estudis universitaris.

Lasprovincias

Comentaris tancats a La passió per viatjar

Avui fa 81 anys de la mort de Blasco Ibáñez

Publicat el 28 gener 2009 per +noticies

 

Va nàixer a València el 29 de gener de 1867. Va cursar els estudis de Dret, que va acabar, encara que pràcticament no va exercir aquesta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la literatura i l’amor a les dones, de les que era un admirador profund, tant de la bellesa física com de les seues característiques psicològiques. Es definia com un home d’acció, abans que com un literat. Escrivia amb inusitada rapidesa. Entusiasta de Miguel de Cervantes deia que aquest a més de literat va ser soldat, la qual cosa la considerava molt digna d’encomi.

[@more@] 

Va voler que la seua vida fóra la seua millor novel·la, i, per descomptat, ho va aconseguir. Militant del partit republicà des de la seua joventut, va fundar el diari El Pueblo a València, va ser en diverses ocasions diputat a les Corts Espanyoles i es va batre en dol reiterades vegades. En un d’aquests desafiaments va estar a punt de perdre la vida. La bala li va donar a la sivella del cinturó, gràcies a la qual cosa es va salvar. Va tenir amors tempestuosos, i cap a 1909 va viatjar a la Argentina on, a més de crear dues ciutats, Nova València i Cervantes, va impartir conferències entorn de la història i la literatura espanyoles. Anys després, cansat de la seua vida de colonitzador en què va collir alguns fracassos que no li són atribuïbles, Vicente Blasco Ibañez, un dels novel·listes més brillants d’aquell canvi de segle, va anar a París, coincidint amb l’inici de la Primera Guerra Mundial.

Allí l’insigne novel·lista i republicà valencià va rebre l’encàrrec personal del President Poincaré d’escriure una novel·la sobre la guerra. I aquesta va ser "Los cuatro jinetes de la Apocalipsis", que va captivar el públic nord-americà, arribant a ser llegida més que la pròpia Bíblia en tal país. L’autor valencià va conrear diversos gèneres dins de la narrativa. Així, obres com Arroz y tartana, Cañas y barro (1902) o La barraca (1898), entre altres, es poden considerar novel·les regionals. Al mateix temps, destaquen els seus llibres de caràcter històric, entre els quals es troben: Mare Nostrum, Los cuatro jinetes de la Apocalipsis (1916), que hem citat anteriorment, "El Papa del Mar", " A los pies de Venus" o de caràcter autobiogràfic com La maja desnuda, "La voluntad de vivir" i fins i tot "Los argonautas", en la que mescla quelcom de la seua pròpia biografia amb la història de la colonització espanyola d’Amèrica.

Encara que se l’ha inclòs entre els escriptors de la generació del 98, la veritat és que els seus coetanis no el van admetre entre ells. L’enveja, sens dubte, va obrar en gran manera en aqueix rebuig. Vicente Blasco Ibáñez va ser un home afortunat en tots els ordres de la vida i a més es va enriquir amb la literatura, cosa que cap d’ells havia aconseguit. A més, la seua personalitat irresistible, impetuosa, vital, li va atraure l’antipatia d’alguns. No obstant, a pesar d’això, el mateix Azorín, un dels seus detractors, ha escrit pàgines extraordinàries en què manifesta la seua admiració per l’escriptor valencià. Per les seues màgiques descripcions de l’horta de València i del seu esplendorós mar, semblants en lluminositat i vigor als traços dels pinzells del seu gran amic l’il·lustre pintor valencià Joaquín Sorolla. Va conservar una vila en la Platja de la Malva-rosa, a pesar dels seus corregudes pel món, en la que debatia amb els intel·lectuals i amics de la seua època. Aquesta vila actualment restaurada és la Casa Museu Blasco Ibáñez.

Políticament, era un republicà federal. Milità en la Unió Republicana de Nicolás Salmerón, però després es va fer amic d’Alejandro Lerroux i organitzà amb ell el Partit Republicà Radical a València, tot i que el 1908 se’n separà per a fundar el Partit d’Unió Republicana Autonomista, que durant la Segona República Espanyola va dirigir el seu fill Sigfrido Blasco-Ibáñez. Fou impulsor d’una doctrina política valenciana anomenada blasquisme.

Vicente Blasco Ibáñez era fill d’aragonesos i, encara que parlava valencià, va utilitzar en la seua obra quasi exclusivament el castellà, tot i tenir algun relat curt en valencià publicat a l’almanac de Lo Rat Penat gràcies al seu amic Constantí Llombart, i el fet que en les primeres obres de caire més popular els diàlegs dels personatges els escrivira en valencià (amb ortografia castellana) sense traducció, o bé per considerar-ho més genuí o bé per considerar-ho un tret particular que podia ser ben entés pels castellanoparlants.

[edita] Obres

[edita] En valencià

  • La torre de la Boatella (1883)
  • Fatimah (1884)
  • Lo darrer esforç (1883)

[edita] En castellà

  • A los pies de Venus
  • Argentina y sus grandezas
  • Arroz y tartana [1] (1894)
  • Canyes i fang (traducció al català de Marina Zaragozà Pérez, 2000)[2]
  • Narracions valencianes
  • El caballero de la virgen
  • El intruso
  • El oriente
  • El papa del mar
  • El paraíso de las mujeres [3]
  • El préstamo de la difunta [4]
  • El sol de los muertos
  • En busca del Gran Khan
  • Entre naranjos (http://es.geocities.com/netmundoweb/blascoibanez/naranjos.doc]
  • Fantasma de las alas de oro
  • Flor de maig (traducció al català de Miquel Duran de València, 1926?)
  • La araña negra
  • La Barraca (traducció al català de Miquel Duran de València, 1927) [5]
  • La bodega
  • La catedral [6]
  • La horda
  • La maja desnuda
  • La Tierra de Todos [7]
  • Los argonautas
  • Los Cuatros Jinetes del Apocalipsis [8]
  • Los muertos mandan
  • Luna Benamor
  • Mare Nostrum
  • Novelas de la costa azul
  • Puesta de sol
  • Sangre y arena
  • Sónica la cortesana
  • Vistas sudamericanas
  • Voluntad de vivir
  • Vuelta del mundo de un novelista

[edita] Enllaços externs

 

Blasco Ibáñez, el fill de la llum

Malgrat ser l’escriptor espanyol que més llibres ha venut en el món i a collir èxits sense precedents a França o EEUU, Espanya es resisteix encara a considerar a Vicente Blasco Ibáñez. El seu pecat? Hi ha qui creu que va ser la seua vinculació a la masonería.

Donen Brown no va crear el best seller. Va tenir un antecessor espanyol fa quasi 100 anys que es va cridar Vicente Blasco Ibáñez. En el batxillerat tot just em van parlar d’ell. Els meus llibres de literatura ho citaven de passada com «el creador de la novel·la costumista valenciana». I poc més. Ningú em va ensenyar que en 1919, quan va publicar en Estats Units la seua novel·la Els quatre genets de l’Apocalipsi, es va convertir en l’autor del moment.The Nova York Estafes @dir<3> d’ell: «És, sense cap dubte, la figura dominant en el camp de la ficció d’enguany». I és que aquella obra que descrivia els horrors de la Primera Guerra Mundial, que ell va conèixer de primera mà com corresponsal en les trinxeres franceses, va assolir vendre només a Amèrica més de 10 milions de còpies. Va desbancar a tots els llibres de la contesa publicats en el seu temps i don Vicente es va convertir així en el nostre escriptor més internacional. Els seus genets van inventar el merchandising literari, saltant a les etiquetes de pastilles de sabó o a les caixes de cigarrets. Va Ser nomenat doctor honoris causa en Lletres per la Universitat George Washington. El propi Estafes ho va entrevistar en la cabina del creuer que ho va dur A Amèrica, el Lorraine, i durant sis mesos va ser convidat a donar conferències en esglésies, sinagogues i fins a en lògies masónicas.

allà TODAVIA HO RECORDEN. Quan la passada primavera es va llançar en anglès la meua novel·la El sopar secret i va entrar en les llistes de superventas nord-americanes, el record d’aqueix espanyol intrèpid encara perdurava. «Coneix vostè l’obra de Vicente Blasco Ibáñez?», em preguntaven sense pronunciar l’ena palatal. Assentia sense convenciment.Com anava a dir-los que a Espanya avui és un autor quasi oblidat? Em creurien si els explicava que ni tan sols vaig llegir un sol fragment de la seua obra en els meus anys d’escola? O que en el seu país és més conegut per les versions cinematogràfiques dels seus llibres que pels seus escrits?

AL retorn del meu gira, em vaig prometre esbrinar més de l’espanyol que va inventar el best seller. Aquell del que la premsa de la Costa Aquest va dir que els seus eren els llibres més venuts de la Història després de la Bíblia. El que no esperava era trobar-me amb els seus misteris.

Blasco Ibáñez va nàixer a València en 1867, i des de molt primerenc va sentir la necessitat d’escriure. Va acabar la seua primera novel·la als 14 anys, i abans de complir la majoria d’edat ja havia fundat la seua propi periòdic. Novel·les com Els talismans (1884) o L’espasa del templario (1887), escrites en la seua primerenca adolescència, em van posar en guàrdia. Do Vicente va anar un apassionat de la Història i les seues intrigues, i no estava només obsessionat per la pobra i reprimida societat valenciana que li va tocar viure. Devia, doncs, indagar més enllà del tòpic.

Prompte vaig saber que la seua fascinació per l’inexplicable ho va acompanyar fins als seus últims dies. L’any de la seua mort en la Costa Blava francesa va veure la publicació d’A la recerca del Gran Khan (1928), una novel·la inspirada en els viatges de Colón a la qual va afegir un text sobre els misteris que van envoltar la personalitat de l’almirall.El propi Blasco Ibáñez va arribar a dir que havia dedicat 18 anys al seu enigma, i fins i tot va suggerir la seua probable filiació jueva per a explicar per quina el descubridor d’Amèrica sempre va ocultar el seu bressol.

Però la seua biografia m’oferia una sorpresa encara major: do Vicente, cèlebre en l’Espanya del seu temps per les seues idees revolucionàries i antimonárquicas, era masón. I, amb seguretat, no unisc qualsevol.A diferència de Manuel Azaña, que es va iniciar en la masonería en 1932 però que mai va regressar a una de les seues tingudes o reunions, Blasco Ibáñez va mantenir una estreta relació amb aqueix moviment.

Va ingressar en la Lògia Unió nombre 14 de València el 28 de febrer de 1887. Feia només un mes que havia complit els 21, l’edat preceptiva per a ser iniciat. La mateixa edat, per cert, en la qual va escriure L’espasa del templario, probablement inspirada en el fil utilitzat en la seua cerimònia d’ingrés o en els molts mites del Tremp associats a la masonería.

Una vegada dins, i a l’hora d’adoptar el seu nom de masón, va apostar pel de Danton, deixant al descobert altra de les seues passions: la Revolució Francesa. En ella no només va veure la coincidència de les seues ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat amb els de la masonería, sinó el reflex de la seua pròpia personalitat política.Georges-Jacques Danton, insigne masón, va ser un dels que va votar a favor del guillotinamiento de Luis XVI, encara que ell mateix moriria sota la fulla revolucionària en 1794.

Gràcies a les gestions de Juan Antonio Sánchez, orador de la Lògia Blasco Ibáñez de València, vaig poder accedir no només a la seua diploma d’ingrés, signat de pròpia mà en una dels seus cantons, sinó a còpies dels llibres de quotes de la Lògia Acàcia nombre 25 (avui extinta), que va pagar religiosament durant anys. Entre 1877 i 1888 es va mudar d’Unió a Acàcia. «I en ella», em va explicar Sánchez, «Blasco Ibáñez va ocupar el meu mateix rang, el d’orador. Ell va ser qui vigilava que tot el que es feia en la seua lògia s’executava conformement als reglaments. També va ser l’encarregat de redactar o expressar els termes finals de les decisions de la lògia».

Era lògic. En 1887, Blasco Ibáñez era ja un conegut periodista.I àdhuc sent molt jove, la lògia va valorar la seua capacitat per a parlar en públic i li va demanar que pronunciara encesos discursos a favor del paper actiu de la dona en el teixit social de l’època. El 3 de desembre d’aquell any, en una cerimònia que va acceptar a dones i xiquets, va dir: «Els fills de la llum vam treballar completament sols, i la dona, aqueix ésser les cadenes del qual hem trencat i a la qual elevarem a la categoria que li correspon, ens maleeix plena d’horror ( ). En què consisteix açò? Que la dona i el xiquet estan encara en poder del cura i del jesuïta, que encara s’acullen a la freda ombra de l’església Catòlica i es santiguan amb horror a cada progrés que verifica la humanitat».

ES SINTIO PREDESTINADO. Sens dubte, van anar la seua anticlericalismo i les seues idees revolucionàries les quals van marginar les seues obres de l’escena cultural espanyola després de la Guerra Civil. L’hi va titllar d’agnòstic, però aqueixa etiqueta estava en franca contradicció amb les seues creences més profundes. Una breu nota en un dels seus quaderns ens dóna la veritable dimensió dels seus convenciments íntims.Va Ser redactada set mesos abans del seu ingrés en la masonería, al juliol de 1886, després d’un accident que va patir mentre anava a visitar a la seua núvia, María Blasco del Cacho. «He estat atropellat per dos tramvies enfront de la alquería de María», va escriure. «He cregut morir, però afortunadament només he patit algunes contusions.Sembla que una mà sobrenatural m’ha tret de les rodes.Ésser immens i desconegut! Em reserves, quan així veles per mi, per a una mica gran?».

La seua fe en la predestinació i en la «força de l’inefable» ho va conduir a desenvolupar el seu gust per Wagner. Les obres del compositor alemany estaven de moda a Europa, i a Blasco Ibáñez no van deure passar-li desapercebudes les seues al·lusions esotèriques al Grial o els templarios. De fet, va batejar a un dels seus fills Sigfrido, en honor a l’òpera del mateix nom.

Blasco Ibáñez va cometre diversos errors que ho van enemistar amb la crítica i ho van allunyar de la seua consideració com escriptor. El primer va ser el de ser vist més com polític que com novel·lista. Però també el de navegar entre el periodisme i la literatura. El de guanyar molts diners amb les seues obres -això era «immoral» per a molts-, assolint que els seus contemporanis de la Generació del 98 ho marginaren.I, sobretot, el d’haver estat masón.

Per què mai ens van explicar açò en el col·legi?

ElMundo

Comentaris tancats a Avui fa 81 anys de la mort de Blasco Ibáñez