Va nàixer a València el 29 de gener de 1867. Va cursar els estudis de Dret, que va acabar, encara que pràcticament no va exercir aquesta carrera. Va dividir la seua vida entre la política, la literatura i l’amor a les dones, de les que era un admirador profund, tant de la bellesa física com de les seues característiques psicològiques. Es definia com un home d’acció, abans que com un literat. Escrivia amb inusitada rapidesa. Entusiasta de Miguel de Cervantes deia que aquest a més de literat va ser soldat, la qual cosa la considerava molt digna d’encomi.
[@more@]
Va voler que la seua vida fóra la seua millor novel·la, i, per descomptat, ho va aconseguir. Militant del partit republicà des de la seua joventut, va fundar el diari El Pueblo a València, va ser en diverses ocasions diputat a les Corts Espanyoles i es va batre en dol reiterades vegades. En un d’aquests desafiaments va estar a punt de perdre la vida. La bala li va donar a la sivella del cinturó, gràcies a la qual cosa es va salvar. Va tenir amors tempestuosos, i cap a 1909 va viatjar a la Argentina on, a més de crear dues ciutats, Nova València i Cervantes, va impartir conferències entorn de la història i la literatura espanyoles. Anys després, cansat de la seua vida de colonitzador en què va collir alguns fracassos que no li són atribuïbles, Vicente Blasco Ibañez, un dels novel·listes més brillants d’aquell canvi de segle, va anar a París, coincidint amb l’inici de la Primera Guerra Mundial.
Allí l’insigne novel·lista i republicà valencià va rebre l’encàrrec personal del President Poincaré d’escriure una novel·la sobre la guerra. I aquesta va ser "Los cuatro jinetes de la Apocalipsis", que va captivar el públic nord-americà, arribant a ser llegida més que la pròpia Bíblia en tal país. L’autor valencià va conrear diversos gèneres dins de la narrativa. Així, obres com Arroz y tartana, Cañas y barro (1902) o La barraca (1898), entre altres, es poden considerar novel·les regionals. Al mateix temps, destaquen els seus llibres de caràcter històric, entre els quals es troben: Mare Nostrum, Los cuatro jinetes de la Apocalipsis (1916), que hem citat anteriorment, "El Papa del Mar", " A los pies de Venus" o de caràcter autobiogràfic com La maja desnuda, "La voluntad de vivir" i fins i tot "Los argonautas", en la que mescla quelcom de la seua pròpia biografia amb la història de la colonització espanyola d’Amèrica.
Encara que se l’ha inclòs entre els escriptors de la generació del 98, la veritat és que els seus coetanis no el van admetre entre ells. L’enveja, sens dubte, va obrar en gran manera en aqueix rebuig. Vicente Blasco Ibáñez va ser un home afortunat en tots els ordres de la vida i a més es va enriquir amb la literatura, cosa que cap d’ells havia aconseguit. A més, la seua personalitat irresistible, impetuosa, vital, li va atraure l’antipatia d’alguns. No obstant, a pesar d’això, el mateix Azorín, un dels seus detractors, ha escrit pàgines extraordinàries en què manifesta la seua admiració per l’escriptor valencià. Per les seues màgiques descripcions de l’horta de València i del seu esplendorós mar, semblants en lluminositat i vigor als traços dels pinzells del seu gran amic l’il·lustre pintor valencià Joaquín Sorolla. Va conservar una vila en la Platja de la Malva-rosa, a pesar dels seus corregudes pel món, en la que debatia amb els intel·lectuals i amics de la seua època. Aquesta vila actualment restaurada és la Casa Museu Blasco Ibáñez.
Políticament, era un republicà federal. Milità en la Unió Republicana de Nicolás Salmerón, però després es va fer amic d’Alejandro Lerroux i organitzà amb ell el Partit Republicà Radical a València, tot i que el 1908 se’n separà per a fundar el Partit d’Unió Republicana Autonomista, que durant la Segona República Espanyola va dirigir el seu fill Sigfrido Blasco-Ibáñez. Fou impulsor d’una doctrina política valenciana anomenada blasquisme.
Vicente Blasco Ibáñez era fill d’aragonesos i, encara que parlava valencià, va utilitzar en la seua obra quasi exclusivament el castellà, tot i tenir algun relat curt en valencià publicat a l’almanac de Lo Rat Penat gràcies al seu amic Constantí Llombart, i el fet que en les primeres obres de caire més popular els diàlegs dels personatges els escrivira en valencià (amb ortografia castellana) sense traducció, o bé per considerar-ho més genuí o bé per considerar-ho un tret particular que podia ser ben entés pels castellanoparlants.
[edita] Obres
[edita] En valencià
- La torre de la Boatella (1883)
- Fatimah (1884)
- Lo darrer esforç (1883)
[edita] En castellà
- A los pies de Venus
- Argentina y sus grandezas
- Arroz y tartana [1] (1894)
- Canyes i fang (traducció al català de Marina Zaragozà Pérez, 2000)[2]
- Narracions valencianes
- El caballero de la virgen
- El intruso
- El oriente
- El papa del mar
- El paraíso de las mujeres [3]
- El préstamo de la difunta [4]
- El sol de los muertos
- En busca del Gran Khan
- Entre naranjos (http://es.geocities.com/netmundoweb/blascoibanez/naranjos.doc]
- Fantasma de las alas de oro
- Flor de maig (traducció al català de Miquel Duran de València, 1926?)
- La araña negra
- La Barraca (traducció al català de Miquel Duran de València, 1927) [5]
- La bodega
- La catedral [6]
- La horda
- La maja desnuda
- La Tierra de Todos [7]
- Los argonautas
- Los Cuatros Jinetes del Apocalipsis [8]
- Los muertos mandan
- Luna Benamor
- Mare Nostrum
- Novelas de la costa azul
- Puesta de sol
- Sangre y arena
- Sónica la cortesana
- Vistas sudamericanas
- Voluntad de vivir
- Vuelta del mundo de un novelista
[edita] Enllaços externs
|
Blasco Ibáñez, el fill de la llum |
|
|
|
Malgrat ser l’escriptor espanyol que més llibres ha venut en el món i a collir èxits sense precedents a França o EEUU, Espanya es resisteix encara a considerar a Vicente Blasco Ibáñez. El seu pecat? Hi ha qui creu que va ser la seua vinculació a la masonería. Donen Brown no va crear el best seller. Va tenir un antecessor espanyol fa quasi 100 anys que es va cridar Vicente Blasco Ibáñez. En el batxillerat tot just em van parlar d’ell. Els meus llibres de literatura ho citaven de passada com «el creador de la novel·la costumista valenciana». I poc més. Ningú em va ensenyar que en 1919, quan va publicar en Estats Units la seua novel·la Els quatre genets de l’Apocalipsi, es va convertir en l’autor del moment.The Nova York Estafes @dir<3> d’ell: «És, sense cap dubte, la figura dominant en el camp de la ficció d’enguany». I és que aquella obra que descrivia els horrors de la Primera Guerra Mundial, que ell va conèixer de primera mà com corresponsal en les trinxeres franceses, va assolir vendre només a Amèrica més de 10 milions de còpies. Va desbancar a tots els llibres de la contesa publicats en el seu temps i don Vicente es va convertir així en el nostre escriptor més internacional. Els seus genets van inventar el merchandising literari, saltant a les etiquetes de pastilles de sabó o a les caixes de cigarrets. Va Ser nomenat doctor honoris causa en Lletres per la Universitat George Washington. El propi Estafes ho va entrevistar en la cabina del creuer que ho va dur A Amèrica, el Lorraine, i durant sis mesos va ser convidat a donar conferències en esglésies, sinagogues i fins a en lògies masónicas. |
allà TODAVIA HO RECORDEN. Quan la passada primavera es va llançar en anglès la meua novel·la El sopar secret i va entrar en les llistes de superventas nord-americanes, el record d’aqueix espanyol intrèpid encara perdurava. «Coneix vostè l’obra de Vicente Blasco Ibáñez?», em preguntaven sense pronunciar l’ena palatal. Assentia sense convenciment.Com anava a dir-los que a Espanya avui és un autor quasi oblidat? Em creurien si els explicava que ni tan sols vaig llegir un sol fragment de la seua obra en els meus anys d’escola? O que en el seu país és més conegut per les versions cinematogràfiques dels seus llibres que pels seus escrits?
AL retorn del meu gira, em vaig prometre esbrinar més de l’espanyol que va inventar el best seller. Aquell del que la premsa de la Costa Aquest va dir que els seus eren els llibres més venuts de la Història després de la Bíblia. El que no esperava era trobar-me amb els seus misteris.
Blasco Ibáñez va nàixer a València en 1867, i des de molt primerenc va sentir la necessitat d’escriure. Va acabar la seua primera novel·la als 14 anys, i abans de complir la majoria d’edat ja havia fundat la seua propi periòdic. Novel·les com Els talismans (1884) o L’espasa del templario (1887), escrites en la seua primerenca adolescència, em van posar en guàrdia. Do Vicente va anar un apassionat de la Història i les seues intrigues, i no estava només obsessionat per la pobra i reprimida societat valenciana que li va tocar viure. Devia, doncs, indagar més enllà del tòpic.
Prompte vaig saber que la seua fascinació per l’inexplicable ho va acompanyar fins als seus últims dies. L’any de la seua mort en la Costa Blava francesa va veure la publicació d’A la recerca del Gran Khan (1928), una novel·la inspirada en els viatges de Colón a la qual va afegir un text sobre els misteris que van envoltar la personalitat de l’almirall.El propi Blasco Ibáñez va arribar a dir que havia dedicat 18 anys al seu enigma, i fins i tot va suggerir la seua probable filiació jueva per a explicar per quina el descubridor d’Amèrica sempre va ocultar el seu bressol.
Però la seua biografia m’oferia una sorpresa encara major: do Vicente, cèlebre en l’Espanya del seu temps per les seues idees revolucionàries i antimonárquicas, era masón. I, amb seguretat, no unisc qualsevol.A diferència de Manuel Azaña, que es va iniciar en la masonería en 1932 però que mai va regressar a una de les seues tingudes o reunions, Blasco Ibáñez va mantenir una estreta relació amb aqueix moviment.
Va ingressar en la Lògia Unió nombre 14 de València el 28 de febrer de 1887. Feia només un mes que havia complit els 21, l’edat preceptiva per a ser iniciat. La mateixa edat, per cert, en la qual va escriure L’espasa del templario, probablement inspirada en el fil utilitzat en la seua cerimònia d’ingrés o en els molts mites del Tremp associats a la masonería.
Una vegada dins, i a l’hora d’adoptar el seu nom de masón, va apostar pel de Danton, deixant al descobert altra de les seues passions: la Revolució Francesa. En ella no només va veure la coincidència de les seues ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat amb els de la masonería, sinó el reflex de la seua pròpia personalitat política.Georges-Jacques Danton, insigne masón, va ser un dels que va votar a favor del guillotinamiento de Luis XVI, encara que ell mateix moriria sota la fulla revolucionària en 1794.
Gràcies a les gestions de Juan Antonio Sánchez, orador de la Lògia Blasco Ibáñez de València, vaig poder accedir no només a la seua diploma d’ingrés, signat de pròpia mà en una dels seus cantons, sinó a còpies dels llibres de quotes de la Lògia Acàcia nombre 25 (avui extinta), que va pagar religiosament durant anys. Entre 1877 i 1888 es va mudar d’Unió a Acàcia. «I en ella», em va explicar Sánchez, «Blasco Ibáñez va ocupar el meu mateix rang, el d’orador. Ell va ser qui vigilava que tot el que es feia en la seua lògia s’executava conformement als reglaments. També va ser l’encarregat de redactar o expressar els termes finals de les decisions de la lògia».
Era lògic. En 1887, Blasco Ibáñez era ja un conegut periodista.I àdhuc sent molt jove, la lògia va valorar la seua capacitat per a parlar en públic i li va demanar que pronunciara encesos discursos a favor del paper actiu de la dona en el teixit social de l’època. El 3 de desembre d’aquell any, en una cerimònia que va acceptar a dones i xiquets, va dir: «Els fills de la llum vam treballar completament sols, i la dona, aqueix ésser les cadenes del qual hem trencat i a la qual elevarem a la categoria que li correspon, ens maleeix plena d’horror ( ). En què consisteix açò? Que la dona i el xiquet estan encara en poder del cura i del jesuïta, que encara s’acullen a la freda ombra de l’església Catòlica i es santiguan amb horror a cada progrés que verifica la humanitat».
ES SINTIO PREDESTINADO. Sens dubte, van anar la seua anticlericalismo i les seues idees revolucionàries les quals van marginar les seues obres de l’escena cultural espanyola després de la Guerra Civil. L’hi va titllar d’agnòstic, però aqueixa etiqueta estava en franca contradicció amb les seues creences més profundes. Una breu nota en un dels seus quaderns ens dóna la veritable dimensió dels seus convenciments íntims.Va Ser redactada set mesos abans del seu ingrés en la masonería, al juliol de 1886, després d’un accident que va patir mentre anava a visitar a la seua núvia, María Blasco del Cacho. «He estat atropellat per dos tramvies enfront de la alquería de María», va escriure. «He cregut morir, però afortunadament només he patit algunes contusions.Sembla que una mà sobrenatural m’ha tret de les rodes.Ésser immens i desconegut! Em reserves, quan així veles per mi, per a una mica gran?».
La seua fe en la predestinació i en la «força de l’inefable» ho va conduir a desenvolupar el seu gust per Wagner. Les obres del compositor alemany estaven de moda a Europa, i a Blasco Ibáñez no van deure passar-li desapercebudes les seues al·lusions esotèriques al Grial o els templarios. De fet, va batejar a un dels seus fills Sigfrido, en honor a l’òpera del mateix nom.
Blasco Ibáñez va cometre diversos errors que ho van enemistar amb la crítica i ho van allunyar de la seua consideració com escriptor. El primer va ser el de ser vist més com polític que com novel·lista. Però també el de navegar entre el periodisme i la literatura. El de guanyar molts diners amb les seues obres -això era «immoral» per a molts-, assolint que els seus contemporanis de la Generació del 98 ho marginaren.I, sobretot, el d’haver estat masón.
Per què mai ens van explicar açò en el col·legi?
ElMundo
