+NOTÍCIES D'ONIL (mesnoticies@hotmail.com)

L’ex-president de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall va tancar ahir al vespre amb un sopar prou concorregut la visita de dos dies al sud del país. Ahir va retrobar-se amb les seves arrels maternes de Monòver, on havia nascut la seva mare i on encara hi conserva algun familiar. Va visitar la Casa Azorín i, basant-se en les cartes que es van intercanviar el seu avi i el novel·lista, va reflexionar que el debat sobre l’encaix a l’Espanya plural ha evolucionat ben poc des de fa vuitanta anys.

[@more@]

També va entrevistar-se amb la corporació municipal de Monòver i amb l’agrupació local del PSPV, tot i ja no ser militant del PSC.

Al vespre, va assistir a la representació teatral ‘De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall’, a càrrec del grup del casal Jaume I SudTeatre, i va sopar juntament amb l’alcalde de Xixona, el regidor de Cultura de Mutxamel, la diputada Mireia Mollà i el president d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), entre d’altres.

Divendres, a Elx, assegurà que votaria en contra dels pressupostos espanyols perquè Madrid no havia respectat l’estatut de Catalunya. També assegurà que els entrebancs existents per emetre TV3 al País Valencià eren tant o més importants que no pas el finançament i demanà als governs implicats que s’esforcessin per solucionar la situació actual.

+ Información: Maragall reivindica la lucha de Azorín por una "España plural".
+ Levante-EMV: Maragall: ‘La gente me recordará por el Estatut, los JJ OO y el Alzheimer’.

Tweet

El batlle de Morella i pre-candidat a presidir el PSPV Ximo Puig ahir va criticar durament la ponència (pdf) de l’onzè congrés de la federació, redactada per Ángel Luna, Inmaculada Rodríguez-Pinero i Alfred Boix. Hi va presentar 261 esmena i va defensar, per exemple, que canviar PSPV per PSCV era un pas enrere, va criticar la temptativa d’afaiçonar un partit massa similar al PP i va reivindicar el caràcter socialdemòcrata i valencianista del PSPV.

[@more@]

Puig vol que el PSPV sigui un partit més valencianista, que faci bandera de les arrels pròpies amb una concepció federalista de l’estat: ‘A vegades no hem estat capaços d’explicar que la nostra prioritat era de defensar els interessos del poble valencià.’ Per això també féu una defensa tenaç de les sigles PSPV: ‘País Valencià és futur, no passat.’

La ponència oficial, coordinada per Leire Pajín, justifica el tomb cap al centre basant-se en uns estudis del CIS. Però Puig proclamà que el PSPV havia d’aspirar a la transformació social, i no pas limitar-se a oferir un programa buit de contingut. Per això mateix, criticà que la ponència obrís la porta a la gestió privada dels serveis públics.

Explicà que no aspirava a ser el candidat del partit a les pròximes eleccions, sinó a ser-ne el secretari general i prou; que el cap de cartell havia de sortir d’unes primàries entre els 26.000 militants (és una manera de blocar el poder dels delegats).

Confessà, a més, que no esperava solucions de Madrid, una clara al·lusió a la possibilitat que l’entorn de Pajín provi d’apadrinar un dels cinc pre-candidats.

Repudi majoritari del canvi de nom

La crítica de Puig contra el canvi de nom se suma a la que ja van exposar, fa uns quants dies, agrupacions importants, com la d’Elx, i el grup de militants que avalen Francesc Romeu. Per tant, gairebé la meitat de la federació ja hi és contrària.

+ Bloc de Ximo Puig: Ximo Puig presenta 261 enmiendas a la ponencia marco.
+ Pre-candidats a la secretaria general del PSPV: José Luís Ábalos, Jorge Alarte, Anna Noguera, Ximo Puig i Francesc Romeu.

Tweet

En la categoria reina, l’absoluta, el guanyador va ser Octavio Sanchis, de la veïna localitat d’Albaida, amb un temps de 37 minuts. Darrere va entrar el veí d’Onil José A. Quilis, 57 segons més tard. El tercer a completar el circuit va ser Olegario Avario, del club la Llebre de Simat, que renova títol ja que en la passada edició es va alçar amb el mateix lloc en el podi final.

[@more@]

Un total de 176 corredors arribats de tots els punts de la regió van participar dissabte passat en la V Licitada a la Font Freda, una carrera consolidada com una de les més belles de la comarca, i que cada any registra major numere de participants,

I és que el principal atractiu d’aquesta prova són les vistes. Al llarg del recorregut, que va arribar als 9.800 metres de distància, els participants van poder gaudir d’una agradable carrera amb l’immillorable paisatge de la comarca de la Vall menge teló de fons.

Sens dubte, un al·licient que no desmotiva als participants, que cada any són més i es preparen a fons per a realitzar el seu millor paper en aquesta dura carrera, que conta amb unes dures condicions ja que discorre per sòl mixt, tant forestal com urbà, i amb un desnivell del 15 per cent.

Va destacar també la diversitat en la participació, ja que en la mateixa van participar altres atletes de més curta edat. Són els benjamins i infantils, que van realitzar un circuit de 500 metres, i els xics i xiques de la categoria junior, la prova de la qual arribava als 1.000 metres de distància.

Enguany, no obstant això, la prova havia hagut de ser escurçada en la seua distància final. Així, mentre que fins a ara el recorregut era de 10.500 metres, en aquesta ocasió s’ha retallat l’itinerari en més de mig quilòmetres.

En la categoria de xiques, Maika Vañes d’Alaquàs registre el millor temps, reafirmant-se com favorita d’aquesta prova en la qual ha assolit ser campiona en quatre de les seues cinc edicions. Li van seguir dos joves de la comarca. La segona posició va ser per a Susana Tortosa de La Pobla del Duc, i la tercera per a Olga Prats, veïna d’Agullent.

Els millors locals van ser Estàlvia Jornet, que va registrar una marca de 42 minuts i 12 segons; seguit de Felipe Quilis, tres minuts i 17 segons més tard. En tercera posició, Isidro Soler, amb un temps de 48 minuts i 17 segons.

L’organització de l’esdeveniment va preparar avituallamiento per a tots els corredors durant la carrera, i a la seua arribada a meta en la Font Freda va proporcionar peces de meló d’Alger per a refrescar i reposar líquids. AL finalitzar els participants van poder prendre una dutxa en les instal·lacions del poliesportiu municipal.

La prova va estar seguida per un nombrós públic que no va deixar d’animar als seus corredors favorits.

La Verdad

Tweet

El nombre de persones sense feina va augmentar en 51.646 a l’agost en el nostre país, fet que suposa que el total d’aturats als tres territoris arriba als 671.282. Són les pitjors dades des de febrer de 1998 i suposen un increment de gairebé el 30% respecte l’agost de 2007. Catalunya és el territori amb més aturats (342.082), seguit de ben a prop pel País Valencià (285.660). En el conjunt estatal només Andalusia supera aquests dos territoris.

[@more@]

Les Illes registren un índex d’aturats força inferior (43.540), però és on l’augment es nota més respecte l’any passat, un 40,91%. La quantitat d’aturats al País Valencià ha pujat un 37,33% en un any, mentre que a Catalunya ho ha fet en un 27,89%.

Aquest augment notable de l’atur ha acabat d’encendre les alarmes sobre la crisi econòmica, especialment tenint en compte que ha arribat en el mes d’agost, tradicionalment favorable a l’ocupació, i que ha arribat ja clarament més enllà del sector de la construcció, el més afectat fins ara.
A Catalunya, per sectors d’activitat, el que ha registrat la desacceleració més important quan a generació de llocs de treball també ha estat el sector de la construcció on l’atur augmenta en relació amb el mes de juliol en l’11,23%, amb 4.759 aturats més, seguit dels serveis on l’increment intermensual és del 5,86%, amb 11.199 desocupats més, i la indústria, que augmenta el 5,3% en relació amb el juliol, 3.656 aturats més. El sector primari apuja l’1,8%, 86 aturats més.

Al País Valencià és el sector de la construcció el qui acumula més nous aturats (7.384 persones) però seguit ja molt de prop pel sector serveis (6.721 nous aturats). El govern valencià ha afirmat que aquestes xifres representen el "fracàs" de la política de Zapatero. UGT i CC.OO. han afirmat que les xifres són inequívoques i que reclamen accions concretes per a alleujar la situació, afirmació en la qual han coincidit amb les organitzacions patronals.

A les Illes ha causat especial preocupació el fet que experimenten la pujada de l’atur més gran de tot l’estat. La consellera de Treball i Formació del Govern balear, Margarita Nájera, ha reaccionat dient que, tot i que l’agost és el "mes més fort" de les Illes, perquè l’"activitat econòmica està en el seu apogeu", l’increment de l’atur reflecteix que la crisi afecta les Balears i l’economia, "en lloc d’activar-se, s’està desaccelerant". Igual que al País Valencià i al Principat el sector de la construcció on es registraren un 35,6% menys de contractes és el més afectat però la contractació baixà a l’agost sobretot en el sector serveis (un 44,4%).

En el conjunt de l’estat aquest agost s’ha sobrepassat la barrera dels 2,5 milions d’aturats per primer vegada en deu anys. Aquesta pujada és la cinquena consecutiva i gairebé duplica l’ascens registrat en el mateix mes de 2007, quan la desocupació s’incrementà amb 57.958 persones.

+ El Punt: L’agost es tanca amb un 27,89% més de desocupats que un any enrere.
+ Dades estadístiques de l’INEM sobre l’evolució de l’atur a l’agost.
+ Webs a Nosaltres.cat: Ocupació

Tweet

La Comissió Europea ha presentat formalment una escrit de denúncia "contra el Regne d’Espanya" en considerar que s’ha produït la vulneració de sengles directives comunitàries per la LRAU i la LUV, les dues lleis que en matèria urbanística ha aprovat el PP des que governa la Generalitat Valenciana.

[@more@]

Les directives incomplides són les referides als procediments d’adjudicació dels contractes públics d’obres (Directiva 93/37/CEE) i la d’adjudicació de contractes públics d’obres i serveis (Directiva 2004/18/CE). Per això es demana al Tribunal de Justícia Europeu (TJCE) que sentencie l’incompliment i que "es condemne en costes el Regne d’Espanya".

La Comissió Europea considera que "les adjudicacions de PAI es referixen a obres públiques, que deuen adjudicar-se seguint el que disposen les directives 93/37/CEE i 2004/18/CE". "En altres paraules -continua l’escrit de denúncia- la Comissió afirma que els PAI són contractes públics d’obres adjudicats per entitats locals (els ajuntaments) que inclouen la realització d’obres públiques d’infraestructures per part d’agents urbanitzadors seleccionats per l’administració local". 

Tot seguit, l’executiu comunitari detalla els "aspectes" que la LUV incomplix de les directives citades: "la posició privilegiada del primer licitador, l’experiència dels licitadors en contractes semblants, la presentació d’alternatives a la proposta del primer licitador en sobre obert,  la regulació de les variants, els criteris d’adjudicació dels PAI, la possibilitat de modificar el contracte després de la seua adjudicació (per exemple, la possibilitat d’incrementar càrregues d’urbanització) i la regulació dels supòsits d’execució incompleta del contracte per part del licitador adjudicatari".

Valencianisme

Tweet

Des de fa quinze dies, la brigada d’obres està treballant en el col·legi San Jaime per a eliminar les barreres arquitectòniques en els accessos de l’exterior i en l’interior de l’edifici. A més s’han substituït alguns graons per rampes per a facilitar el pas dels xiquets.

[@more@]

El regidor d’Educació, José M. Bernabé, ha indicat a aquest periòdic que també s’han demolit envans interiors per a ampliar les sales. Està previst que les obres d’acondicionament finalitzen el 8 de setembre, dia d’inici del curs escolar.

Escaparate

Tweet

 IV Part (1998-2008)

Del sobiranisme creix i trenca les costuresret a Decidir. El sobiranisme pren el carrer amb l’Estatut i les infraestructures TRIPARTIT. L’opció de govern d’ERC incomoda sectors independentistes CiU. Abraça el sobiranisme amb la Casa Gran. Amb el canvi de mil·lenni, l’independentisme català ha encetat una expansió que, sovint amb el nom de sobiranisme, s’ha escampat en diverses formacions més enllà d’ERC i de l’independentisme extraparlamentari, amb sectors organitzats a CiU i ICV-EUiA. Iniciatives de la societat civil, amb la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) al capdavant, han aconseguit mobilitzacions nacionalistes multitudinàries, que no es veien des de la Transició.

[@more@]

La conjuntura inicial favorable a l’independentisme la va reflectir l’ascens electoral que ERC, liderada per Josep-Lluís Carod-Rovira, va aconseguir als comicis municipals del 2003 i especialment als del Parlament del mateix any. ERC va obtenir els seus millors resultats després del franquisme, amb 545.000 vots (16,40%) i 23 escons, que la van convertir en la força decisiva per articular un nou govern d’esquerres i catalanista, el tripartit PSC-ERC-ICV, presidit per Pasqual Maragall. El nou executiu posaria fi a 23 anys de govern nacionalista moderat i centrista sota les regnes de Jordi Pujol.

El ‘Dragon Khan’
El govern de Pasqual Maragall, que el conseller republicà Joan Carretero batejaria com a Dragon Khan, va acabar el seu recorregut anticipadament el maig del 2006, després de viure múltiples incidències. Les primeres es van produir abans de dos mesos de la seva constitució, arran de la destitució de Carod com a conseller en cap, per l’escàndol provocat per la seva reunió amb ETA a Perpinyà, per propiciar que deixés les armes. El fet va provocar una tempesta política a l’Estat, convertida en una ofensiva contra el líder republicà per part del PP i els seus mitjans afins, que va fer que Maragall –induït pel PSOE de José Luís Rodríguez Zapatero, que tenia les eleccions generals a la cantonada– li exigís la renúncia. El president d’ERC va abandonar el govern però, desafiant les crítiques, encapçalaria la llista republicana a les Corts espanyoles, fet que va propiciar una expressió de solidaritat entorn seu que comportaria un nou rècord per a ERC. Amb l’eslògan Parlant la gent s’entén, aconseguiria 640.000 vots i vuit diputats. Aquells resultats espectaculars –amb només dos diputats menys que CiU– convertirien ERC en una aliada del govern de Zapatero, que es formaria setmanes més tard.

Canvi estratègic
L’aliança d’ERC amb el PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid va suposar un canvi estratègic en la política dels independentistes, amb una aposta més gradualista, que passava per un Estat federal, en una estació intermèdia en l’Espanya plural preconitzada retòricament pel president Zapatero. Les forces del tripartit i la principal força de l’oposició van optar per elaborar un nou Estatut que, després de llargues i difícils negociacions, s’acabaria aprovant al Parlament el 30 de setembre de 2005, amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Aquell Estatut proclamava el caràcter nacional de Catalunya, fixava un sistema de finançament per a la Generalitat de matriu bilateral clara i li atribuïa l’exclusivitat de competències en diversos àmbits. Aquestes prerrogatives, però, es van acabar diluint en la negociació a Madrid.
Un cop consumat el trencament de la unitat dels partits catalans, amb el pacte Mas-Zapatero, la PDD, amb el suport de 700 col·lectius i entitats de signe divers i amb el suport polític d’ERC, EUiA i de l’independentisme extraparlamentari, va irrompre amb força i va convocar centenars de milers de persones en una manifestació amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir. Des de plantejaments sobiranistes, la marxa pressionava contra la desnaturalització del text estatutari a Madrid, però “possiblement va arribar tard”, com admet una de les seves portaveus, Mònica Sabata. Amb similituds amb les mobilitzacions de la Crida als anys vuitanta, l’aposta de la PDD pretenia “ampliar la base de la gent sobiranista per la via del dret a decidir, al qual no s’arribaria per la via de l’independentisme clàssic”, explica Sabata.

L’oposició final d’ERC al nou Estatut que s’havia de votar en referèmdum –coincidint en el vot negatiu amb el PP– va ser el motiu de la seva exclusió del govern, el maig de 2006, amb la consegüent convocatòria d’eleccions anticipades. Encapçalada per segon cop per Artur Mas, CiU va tornar a guanyar els comicis al Parlament el 2006, amb més diferència que el 2003, davant una notable pèrdua de suport del PSC i ERC. Això no va impedir que ERC tornés a repetir l’aposta pel tripartit, sota la presidència del socialista José Montilla i la vicepresidència de Carod, ni que el PSC rebutgés la sociovergència preferida per Zapatero. La presència d’ERC al nou govern i la necessitat de marcar-hi el seu perfil independentista aviat alçaria les crítiques d’un sector del partit liderat per Carretero, que reclamava que ERC no renunciés als seus principis nacionals bàsics. És en aquest context que Carod plantejaria la proposta d’un referèndum sobre la independència de Catalunya el 2014.

ERC va recular de nou i de forma més contundent a les eleccions espanyoles del març del 2008, en què va passar de vuit a tres diputats, i iniciaria així un distanciament del PSOE, a qui acusava de les retallades de l’Estatut i del seu incompliment posterior. Al procés congressual extraordinari causat per la patacada electoral es va evidenciar la força creixent de dos corrents crítics amb la presència del partit al govern, partidaris d’imprimir-hi l’ADN sobiranista. Un repte que assumiria el nou tàndem dirigent, format per Joan Puigcercós com a president i Joan Ridao com a secretari general.

Malestar ciutadà
Els incompliments de l’Estatut en qüestions com el traspàs de Rodalies de RENFE i el caos originat al servei a l’àrea de Barcelona per les obres del TGV durant el 2007 i part del 2008 va motivar el descontentament de la ciutadania pel tracte del govern espanyol. Es va expressar en una nova protesta sobiranista, encara més multitudinària, liderada novament per la PDD, el febrer de 2008, que ara rebria també el suport de CiU i ICV, a més del d’ERC i EUiA i de l’independentisme extraparlamentari i de centenars d’entitats. Aquella mobilització, amb el lema Som una nació i diem prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, no va impedir que setmanes després el partit soci del PSOE a Catalunya, el PSC, que n’havia estat absent, tingués els seus millors resultats de la història en uns comicis estatals. Un partit al qual han sortit sense èxit veus que reclamen recuperar el grup propi al Congrés que havia tingut el 1977 –com les dels consellers Antoni Castells i Ernest Maragall– i en què hi ha defensors del dret a l’autodeterminació de Catalunya, com els de l’esmena que l’agrupació de Vilanova i la Geltrú va plantejar en el recent procés congressual, que no es va arribar a debatre.
Amb el nou mil·lenni el discurs sobiranista també s’ha accentuat a CiU, sobretot un cop ha estat fora del govern. A l’existència de grups sobiranistes històrics com les joventuts dels dos partits de la coalició, la JNC i Unió de Joves, a CDC s’hi han organitzat la Plataforma Sobiranista de Víctor Terradellas o el grup Tagamanent. Els abanderats de les tesis sobiranistes, però, també es troben a la direcció de CDC, encapçalats pel secretari general adjunt, Felip Puig, i entre ells destaquen Oriol Pujol, Francesc Homs, David Madí o Josep Rull. El sector independentista convergent també ha experimentat la recent reincorporació a la política activa de l’exlider d’ERC, Àngel Colom, advocant per un pacte sobiranista sobre la base de CiU i ERC.

La proposta del president de CDC i secretari general de CiU, Artur Mas, de refundar el catalanisme amb la Casa Gran del Catalanisme ha suposat un viratge substancial en el discurs convergent tradicional, que ha oficialitzat l’aposta pel dret a decidir. Una estratègia que CDC ha assumit al quinzè congrés, del juliol passat, que ha explicitat el “compromís per una Catalunya lliure i sobirana” d’acord “amb el concepte d’Estat modern a l’Europa del segle XXI”.

Expressions sobiranistes a ICV
També en l’àmbit d’ICV i EUiA s’han reforçat les expressions sobiranistes, com les que encarna l’Entesa pel Progrés Municipal (EPM), un partit municipalista coalitzat als ecosocialistes, liderat per Jordi Fàbrega i Pere Garriga, que ha impulsat el manifest d’alcaldes i regidors en favor del dret a decidir, subscrit fins ara per 1.050 càrrecs electes locals de CiU, ERC, ICV-EUiA i, amb menys importància, del PSC. També són exponents independentistes dins d’ICV el tinent d’alcalde de Barcelona, Ricard Gomà, i antics membres de NE com Joan Armet (president del consell nacional), Josep M. López Llaví o Antoni Morral.

En l’àmbit extraparlamentari, l’expressió principal de l’independentisme l’encarnen les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), que s’han convertit en el referent municipal de l’esquerra independentista combativa, després d’aconseguir 48 regidors propis o en llistes més àmplies el 2003 –amb representació a ciutats com Mataró, Vilafranca del Penedès o Vic–, creixent sovint a costa d’ERC. Fruit de la confluència política que va suposar el Procés de Vinaròs del 2002 en la coordinació de la galàxia d’organitzacions fragmentades de l’independetisme radical, les CUP compten amb el suport de l’MDT, Maulets, Endavant, la CAJEI i parcialment del PSAN. Actualment, les CUP es plantegen presentar-se també al Parlament per cobrir un espai independentista que consideren que ERC ha abandonat. Un espai que els darrers anys ha incorporat sigles noves com les del refundat Partit Republicà Català o Catalunya Acció.

Campanyes
Més enllà del magma de sigles, però, l’eclosió del sobiranisme s’ha explicitat en campanyes autodeterministes engegades per plataformes com la PDD o Sobirania i Progrés i en convocatòries d’entitats com Òmnium Cultural, reclamant fermesa davant una eventual retallada de l’Estatut per part del Constitucional, o d’entitats empresarials abonant una gestió pròpia de les infraestructures. També es manifesta en una gran diversitat d’iniciatives que van des de la reivindicació del CAT a les matrícules –desafiant les multes, fins i tot dels Mossos– fins a les seleccions esportives nacionals. Un sobiranisme que trenca les costures i cada cop té més suport en els sondejos, que sovint fins i tot s’ha acabat identificant penjant un mansoi burro català als vehicles per desmarcar-se de la prepotència del toro espanyol.

Tweet

L’exposició recentment celebrada per Saro a Onil va anar com un homenatge que el seu poble natal va rendir a la pintora, després de deu anys d’absència de la terra que la va veure nàixer. Va ser la Diputació Provincial la patrocinadora de l’esdeveniment, que va estar carregat d’una enorme dosi d’emoció, ja que va constituir l’esperat retrobe de la veterana pintora amb el seu poble.

[@more@]L’antològica mostra, titulada Projectant Il·lusions, que va tenir lloc durant el passat mes de juny, va anar un veritable èxit. Más de mig centenar d’obres van estar exposades al públic durant 25 dies en la Pinacoteca del Centre Cutural de l’Ajuntament d’Onil.

Saro (Salut Roque Reig) és, ara per ara, una de les pintores amb més personalitat. La seua obra, dins de la línia del clàssic figuratiu, té, de vegades, alguns ramalazos del naif, sobretot en els paisatges, però retorna de seguida pel cap alt clàssic, arribant a la perfecció, perquè descendeix al detalls, tant del colorit com de la forma de les coses.

Saro pinta des de l’edat de tretze anys i va ser deixeble del seu il·lustre paisà Eusebio Sempere, del que va rebre molt estimables ensenyaments i consells, i amb el qual va sostenir una amistat personal. Precisament aquest artista va regalar a Saro unisc dels seus cavallets preferits, que la pintora conserva com una joia perquè guarda una bonica història en la biografia de l’artista colivenca.

L’obra de la veterana pintora figura en pinacoteques públiques i privades de, entre altres poblacions, Madrid, València, Alacant, Benidorm, San Francisco i Florida (USA), Basilea (Suïssa) i Beziers (França),

Si l’exposició ha estat un homenatge d’Onil a la seua destacada filla, també ella ha volgut retre homenatge al mític Eusebio Sempere i al poble que els va veure nàixer. Una de les seues obres arreplega el famós cavallet, i, sobre el bastidor, una obra característica de Sempere, amb Onil de fons. Curiosament, Saro recobreix l’històric cavallet amb una mantilla espanyola, un dels objectes per ella preferits per a pintar, cosa que assoleix a la perfecció. «Aquest cavallet -diu la pintora- m’ho va regalar Eusebi amb la condició que mai deixara de pintar, i així ho estic fent».

A més de les mantillas, protagonistes de diverses de les seues obres, Saro té altres predileccions. L’aigua, el cristall, arriba a en elles una obsessiva perfecció. També ho són els raïms, els fruits, el paisatge, fins i tot el retrat.

A destacar el Port de Santa Pola, on, amb les barques com protagonistes, ofereix el contrast del mitjà de transport en el moll, amb els camions i furgonetes que carreguen el peix, al costat dels automòbils, en contrast amb la senzilla bicicleta. I en primer pla, les xarxes, amb els seus ploms i flotadors i una corda que és una perfecció. El arlequín, el carnaval, els manises valencians, els xiquets, els patis clàssics, l’al·legoria del vi, són altres dels seus assoliments. I l’original autorretrato pintat en una taujana que reposa ssobre una cadira i, com fons, altra vegada la clàssica mantilla.

En l’acte inaugural, d’aquesta exposició, que en breu itinerará per la província, van estar l’alcaldessa d’Onil, Elena Ribera Ferri, la regidor de Cultura, Mónica Alés, i el diputat provincial de Cultura, Pedro Romero, que van fer ús de la paraula juntament amb l’autora, que ho va fer en valencià, com no podia ser menys.

Tweet

 III Part(1988-1998)

Esquerra vertebra l’independentisme

La Crida Nacional a ERC, liderada per Colom i Carod, va dur el partit republicà cap a l’independentisme. La dissolució de Terra Lliure va afavorir la consolidació de la via política.

[@more@]

Afinals dels vuitanta i durant tota la dècada següent, l’independentisme va fer un salt qualitatiu amb un procés de concentració en la via política parlamentària al voltant d’ERC. La Crida Nacional al veterà partit republicà, llançada el 1987 per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, advocant perquè Esquerra aglutinés el nacionalisme d’esquerres i l’independentisme creixent, hi va portar un col·lectiu organitzat de més d’un centenar de persones joves que van dinamitzar el partit.

En aquella operació van seguir Colom altres membres de la Crida, com Joan Puigcercós, Jordi Portabella i Xavier Bosch, i, de la mà de Carod, hi van arribar Ernest Benach, Miquel Pueyo i –més tard– Josep Huguet, procedents de l’antic NE. Amb ells també hi va recalar més endavant Carles Bonet, un dels promotors de la Convenció per la Independència Nacional.

Sorgida el 1987, la Convenció –impulsada per intel·lectuals com el catedràtic de filosofia política Lluís Sala Molins i activistes com Josep Dalmau– era una iniciativa significativa del ressò que les tesis independentistes adquirien en el món cívic més enllà de la sopa de sigles de partits que fins llavors les preconitzaven, sovint des de fora del sistema. Va fer quatre edicions fins al 1994, centrant la reivindicació independentista en l’acció no violenta i estrictament electoral, en una defensa interclassista d’un horitzó nacional que havia de suposar també una millora econòmica per al conjunt de la població.
La saba nova que havia entrat a ERC, llavors liderada pel liberal Joan Hortalà, es va veure reflectida ja el 1988 en les següents eleccions al Parlament. ERC hi va obtenir sis diputats –un més que a la legislatura anterior– i va començar a recuperar posicions en la fràgil situació en què l’havien deixat les dues majories absolutes consecutives de Jordi Pujol. Tres membres del nou sector independentista –Carod, Colom i Pueyo– van esdevenir parlamentaris i aviat els nouvinguts es fan forts en la direcció.

Procés d’unificació
El setzè congrés d’ERC, celebrat a Lleida els dies 18 i 19 de novembre del 1989, escull una nova executiva –liderada per Colom com a secretari general i Heribert Barrera de president– que assumeix la independència de Catalunya com a objectiu polític. Hortalà i els altres dos diputats del grup, així com un grup d’alcaldes i militants, van discrepar obertament del nou rumb d’ERC i se’n van escindir per crear Esquerra Catalana, que el 1992 es va adherir a CDC.

El sorgiment de nous estats a Europa el 1991 va actualitzar el debat sobre el dret a l’autodeterminació

Amb tot, l’estratègia de conquerir ERC per a l’independentisme –beneïda per Barrera– havia donat resultat per al partit fundat per Francesc Macià. Fruit de la nova orientació, el 1990 l’històric Front Nacional de Catalunya, nascut a l’exili als anys quaranta, s’integra al partit republicà i s’inicia així un procés d’unitat de l’independentisme, que continuarà l’any següent amb l’abandonament de la lluita armada per part de Terra Lliure i l’ingrés a ERC dels seus dirigents principals, Pere Bascompte i Jordi Vera. També hi ingressen Xavier Vendrell, Jaume Renyer, Josep Aixalà, David Ricart i bona part dels militants de Catalunya Lliure –sorgida del sector PSAN en la crisi de l’MDT–, que havia recollit 19.586 vots a les europees del 1989.

D’aquesta manera, ERC s’anava convertint en la casa comuna de l’esquerra independentista i els resultats electorals avalaven l’aposta. Els comicis al Parlament del març de 1992 situen ERC com la tercera força, amb onze diputats, després d’haver-se presentat amb l’eslògan explícit Cap a la independència. Llançant la Crida Nacional a ERC, Colom i Carod havien vist clar que a l’independentisme li calia fer seves unes sigles prestigioses del nacionalisme d’esquerres. “Vam considerar que era el moment de donar dimensió política a un independentisme cívic que ja era madur i ERC era en aquell moment qui s’hi acostava més”, explica Colom.

La consolidació electoral d’ERC continuaria amb l’entrada a nombrosos ajuntaments el 1991; amb la recuperació de la presència a les Corts espanyoles el 1993; i amb l’elecció de 13 diputats i el suport de 305.000 votants el 1995. Aquest darrer creixement faria que uns cent militants de l’Assemblea d’Unitat Popular, hereva de l’MDT sector IPC, s’incorporessin a ERC, com abans ho havien fet fundadors del desaparegut NE com Jordi Carbonell i Avel·lí Artís (Tisner).

En el camí del reagrupament, ERC es va anar implantant a les Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord, fent seva l’estratègia seguida fins llavors pels diversos grups de l’esquerra independentista, i que va rebre les crítiques d’ingerència d’altres forces nacionalistes. ERC també va reformar els seus estatuts per propugnar la unitat territorial i la independència de la nació catalana amb la creació d’un estat propi en el marc europeu.

I és que des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, amb la dissolució de l’URSS i la fi dels règims comunistes de l’est europeu, l’Europa de les nacions emergia amb força. El 1991 van proclamar la independència, entre altres, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Croàcia, en un procés que, amb la reunificació d’Alemanya, replantejava la vigència del debat de l’autodeterminació. És en aquest context que el Parlament català va fer una resolució congratulant-se de l’accés a la llibertat de velles nacions europees, després que el 1989 ja hagués aprovat una moció d’ERC que afirmava que Catalunya no renunciava al dret a l’audoterminació.

Adéu a les armes
També és en aquest context que s’havia produït la dissolució de Terra Lliure. Fruit de gestions iniciades per Colom el 1988, el juny de 1991 Pere Bascompte, refugiat a la Catalunya Nord, plantejava públicament la necessitat d’una treva indefinida de Terra Lliure i la integració a ERC, un fet que setmanes més tard es concretaria en un document avalat per una part de l’organització armada. L’operació va ser desautoritzada per grups residuals de TL i per veus de Catalunya Lliure, l’MDT o els CSPC, que es visualitzarien amb acusacions contra Colom i Bascompte de voler liquidar l’independentisme “combatiu”. Des d’aquell moment, però, l’abandonament de les armes ja no s’aturaria, tot i que no va ser fins a l’11 de setembre del 1995 que va sortir un manifest en què se’n va anunciar la dissolució definitiva.

Això va passar poc després que el 10 de juliol del 1995 es fes pública la sentència del macrojudici contra 25 independentistes acusats de pertànyer o col·laborar amb l’organització terrorista, on van quedar lliures tots els acusats tret de dos –Josep Musté i Joan Rocamora–, indultats un any després pel govern de Felipe González. Entremig, setmanes abans dels Jocs Olímpics del 1992, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón va organitzar una espectacular ràtzia per tots els Països Catalans que va suposar la detenció de prop de 50 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure, i que afectaria militants de l’MDT, el CSPC i la mateixa ERC.

Els Jocs de Barcelona van ser especialment aprofitats per l’independentisme de l’àmbit cívic per internacionalitzar la reivindicació nacional catalana i contrarestar l’operació d’espanyolització que es temia per la coincidència de la cita olímpica amb els actes del quinto centenario de la conquesta d’Amèrica o la capitalitat cultural europea per part de Madrid.


‘Freedom for Catalonia’
La Crida, que el 1987 es va manifestar a Estrasburg per lliurar al president del Parlament europeu 100.000 firmes reclamant que el català hi fos oficial, va protagonitzar un sonat robatori de la bandera espanyola del Palau de la Generalitat el 1988, el dia que hi assistia el rei Joan Carles per inaugurar els actes del Mil·lenari. La plataforma cívica remataria la jornada amb el llançament de coets contra el Borbó. Era la mobilització prèvia a la Marxa per la Independència que els seus joves van organitzar el 1990 i el 1991 i de la campanya Freedom for Catalonia, que va llançar en ocasió dels Jocs, amb un notable ressò internacional. A la campanya també s’hi va incorporar una plataforma d’Òmnium, impulsada per joves com Francesc Homs, Oriol Pujol, David Madí o Joaquim Forn, dirigents actuals de CDC, que els darrers dies també van utilitzar el lema Welcome to Catalonia.

Freedom for Catalonia va acompanyar arreu del país el pas de la flama olímpica i va organitzar una clamorosa xiulada al rei en la inauguració de l’Estadi Olímpic poc abans dels Jocs. La Crida es dissoldria un any després “amb dignitat i solemnitat, en un moment que vèiem perillar la nostra independència per la pressió constant d’ERC”, indica el seu últim portaveu, Jordi Sánchez. El testimoni de la defensa de la llengua el recolliria el 1995 la Plataforma per la Llengua i el 1996 també la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL).

ERC acabaria tenint problemes de creixement i l’octubre de 1996 viuria una traumàtica escissió encapçalada per Àngel Colom, que, en veure discutida la seva estratègia d’unitat nacionalista amb CiU i enmig d’enfrontaments personals, se’n va anar junt amb la diputada i regidora Pilar Rahola i un grup de quadres i dirigents. Van fundar el Partit per la Independència (PI), que es reclamava de l’espai socialdemòcrata i partidari d’un front patriòtic. El partit, però, va tenir una vida molt curta, ja que es va dissoldre el 1999, després de fracassar als comicis municipals i europeus.

Per contra, en comicis posteriors ERC va augmentar el creixement iniciat els darrers anys. Sota la direcció de Carod-Rovira i Jordi Carbonell, elegits secretari general i president el novembre del 1996, el partit va reorientar la seva política per dirigir-la netament al camp ideològic de l’esquerra, sense renunciar a l’independentisme, i això es va traduir en un increment de vots progressiu fins als comicis al Parlament del 2003.

L’augment de l’independentisme entre els joves tota la dècada dels 90 també el reflectia la força del Bloc d’Estudiants Independentistes a les universitats, com a principal referent estudiantil, mentre els concerts de rock català s’omplien d’estelades.

Tweet

20.00 hores.. Fins al 18 de setembre. Pinacoteca Centre Cultural. Es tracta de l’exposició itinerant que forma part del conjunt d’activitats organitzades per la Conselleria de Cultura per a commemorar el 800 aniversari del naixement de Jaume I.

[@more@]

Aquest és un any emblemàtic per a tots els valencians. Commemorem el vuitè centenari del naixement de Jaume I i Onil ha volgut unir-se, amb aquesta exposició, a l’esforç que la Generalitat està fent per a acostar als ciutadans la història d’aquesta figura històrica. Aquesta exposició acull una gran mostra sobre la vida i costums de Jaume I, permetent acostar la figura del Conqueridor als veïns d’Onil i visitants.

Tweet