Saro i Onil

 

L’exposició recentment celebrada per Saro a Onil va anar com un homenatge que el seu poble natal va rendir a la pintora, després de deu anys d’absència de la terra que la va veure nàixer. Va ser la Diputació Provincial la patrocinadora de l’esdeveniment, que va estar carregat d’una enorme dosi d’emoció, ja que va constituir l’esperat retrobe de la veterana pintora amb el seu poble.

[@more@]L’antològica mostra, titulada Projectant Il·lusions, que va tenir lloc durant el passat mes de juny, va anar un veritable èxit. Más de mig centenar d’obres van estar exposades al públic durant 25 dies en la Pinacoteca del Centre Cutural de l’Ajuntament d’Onil.

Saro (Salut Roque Reig) és, ara per ara, una de les pintores amb més personalitat. La seua obra, dins de la línia del clàssic figuratiu, té, de vegades, alguns ramalazos del naif, sobretot en els paisatges, però retorna de seguida pel cap alt clàssic, arribant a la perfecció, perquè descendeix al detalls, tant del colorit com de la forma de les coses.

Saro pinta des de l’edat de tretze anys i va ser deixeble del seu il·lustre paisà Eusebio Sempere, del que va rebre molt estimables ensenyaments i consells, i amb el qual va sostenir una amistat personal. Precisament aquest artista va regalar a Saro unisc dels seus cavallets preferits, que la pintora conserva com una joia perquè guarda una bonica història en la biografia de l’artista colivenca.

L’obra de la veterana pintora figura en pinacoteques públiques i privades de, entre altres poblacions, Madrid, València, Alacant, Benidorm, San Francisco i Florida (USA), Basilea (Suïssa) i Beziers (França),

Si l’exposició ha estat un homenatge d’Onil a la seua destacada filla, també ella ha volgut retre homenatge al mític Eusebio Sempere i al poble que els va veure nàixer. Una de les seues obres arreplega el famós cavallet, i, sobre el bastidor, una obra característica de Sempere, amb Onil de fons. Curiosament, Saro recobreix l’històric cavallet amb una mantilla espanyola, un dels objectes per ella preferits per a pintar, cosa que assoleix a la perfecció. «Aquest cavallet -diu la pintora- m’ho va regalar Eusebi amb la condició que mai deixara de pintar, i així ho estic fent».

A més de les mantillas, protagonistes de diverses de les seues obres, Saro té altres predileccions. L’aigua, el cristall, arriba a en elles una obsessiva perfecció. També ho són els raïms, els fruits, el paisatge, fins i tot el retrat.

A destacar el Port de Santa Pola, on, amb les barques com protagonistes, ofereix el contrast del mitjà de transport en el moll, amb els camions i furgonetes que carreguen el peix, al costat dels automòbils, en contrast amb la senzilla bicicleta. I en primer pla, les xarxes, amb els seus ploms i flotadors i una corda que és una perfecció. El arlequín, el carnaval, els manises valencians, els xiquets, els patis clàssics, l’al·legoria del vi, són altres dels seus assoliments. I l’original autorretrato pintat en una taujana que reposa ssobre una cadira i, com fons, altra vegada la clàssica mantilla.

En l’acte inaugural, d’aquesta exposició, que en breu itinerará per la província, van estar l’alcaldessa d’Onil, Elena Ribera Ferri, la regidor de Cultura, Mónica Alés, i el diputat provincial de Cultura, Pedro Romero, que van fer ús de la paraula juntament amb l’autora, que ho va fer en valencià, com no podia ser menys.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.