Regidor d’Alaquàs (30.000 habitants, Horta Sud) des dels 21 anys. Alcalde amb aclaparadores majories absolutes des dels 25 anys. Vint dies abans de complir-ne 35 ha estat escollit secretari general del PSPV-PSOE, la segona federació socialista de l’estat en nombre de militants. És Jorge Alarte, l’home en què molts ciutadans valencians tenen dipositades les seues esperances de destronar el PP de la Generalitat al més aviat possible.
[@more@]
La seua arribada a la direcció del PSPV, però, no haguea estat possible sense el suport entusiasta de la cúpula socialista del carrer Ferraz de Madrid. Sense la mediació de pesos pesats com ara José Blanco i Leire Pajín, avui la secretaria general valenciana recauria en mans de Joaquim Puig, el representant de la “vella guàrdia” al si de la formació. Fins i tot amb la contestació de Madrid, Puig i Francesc Romeu -que al remat van comparèixer a l’elecció final de la mà- van quedar-se a només 20 paperetes -poc més d’una desena, si tenim en compte que els que no els votaven a ells, votaven al seu únic rival directe- de controlar el partit.
El proppassat cap de setmanat, els delegats del PSPV van moure’s entre la resignació i l’essencialisme. Així, n’hi hagué molt que van votar Alarte perquè era la cara nova, aquell que deia tancar amb tota l’etapa anterior, encara que el seu discurs era més aviat escàs… Alhora que, aquests mateixos delegats, optaven per no vacil·lar ni una mica respecte les seues senyes d’identitat: el nom, continua sent PSPV-PSOE (ni tan sols no es va acceptar una proposta d’última hora del ponent, Ángel Luna, en el sentit de dir-li Partit dels Socialistes Valencians, a la manera del PSC); la ubicació ideològica, l’esquerra, per molt que el mateix Luna va entestar-se a fer veure que la societat valenciana s’ha girat cap al centre, un espai on s’ubica el 40% de la població. Aquests dos marcs immòbils són, precisament, els que fins a última hora no va explicitar Alarte. L’alcalde d’Alaquàs, que no abandonarà aquest càrrec institucional, no va confirmar fins a les setmanes prèvies a la cita congressual el seu pensament sobre les sigles i el discurs. Els seus crítics deien que tant li feia, un PSPV transvestit. Ell tan sols volia arribar al cim, i en aquest camí tenia tot el suport de Ferraz, on tampoc no importen massa els debats identitaris dels socialistes valencians… O el seu anhel de major democràcia interna, ja que a l’11è congrés s’acaba d’aprovar una esmena que proposa que el proper secretari general s’esculla a través del vot directe dels militants, i no a través d’uns delegats que tan sols representen el 2% dels afiliats. Si no hi ha cap sorpresa al respecte, la direcció federal tombarà aquest desig de major autonomia, ja que els estatuts del PSOE no permeten aquest tipus de procés obert, tret de les primàries per a escollir el candidat electoral.
Els missatges emesos pels caps del PSOE -José Luis Rodríguez Zapatero, Leire Pajín i, sobretot i per damunt de tot, José Blanco, no deixen lloc per a cap dubte: Ferraz està amb Alarte, a qui ha donat suport només a última hora, en veure que no podien convèncer l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler, perquè fóra qui donara la cara. Soler, al capdavall, serà vicesecretari general. La secretaria d’organització recau en la figura d’Elena Martín, madrilenya però alacantina d’adopció, a més d’amiga personal de Pajín. Així com han ajudat Alarte a guanyar el congrés, han demanat als seus contrincants que abandonen qualsevol desig d’esdevenir un contrapoder. Puig, d’una personalitat no gens addicta a la insubmissió, no serà cap problema perquè Alarte demostre si és capaç de dur el socialisme valencià al rumb de la victòria.
Les intromissions de Madrid en el congrés han provocat escenes més pròpies de la transició que no del segle XXI, si atenem l’evolució que ha patit el PSPV-PSOE. Tot just quan van acabar els discursos als delegats, Puig i Romeu van enfilar-se a una tarima que hi havia als passadissos del Palau de Congressos de València -seu del conclave- i van adreçar-se als delegats a l’estil de Pablo Iglesias. Només els faltava el barret a la mà dreta. Els missatges incitaven a votar la seua llista adduint que es tractava d’una “aliança real de generacions”, segons la qual s’entenia que Romeu seria l’aspirant a la Generalitat. Amb prou feines si van poder parlar, però, perquè els seus acòlits van posar-se a cridar “País Valencià, País Valencià, País Valencià!”, “unitat, unitat, unitat!” i “sempre d’esquerres, sempre d’esquerres!” L’objectiu era fer veure que la candidatura alternativa, la de Jorge Alarte, ni era d’esquerres ni era valencianista. Puig i Romeu, però, van quedar-se en el 47,5% de vot, i Alarte, al 51,3%.
L’executiva feta pel d’Alaquàs està integrada per molta gent jove, persones amb pes municipal -alcaldes de Saix, l’Eliana, Elx, l’Alfàs del Pi, Vilafranca del Maestrat, Guardamar, Aldaia- i dos membres relacionats amb Puig i el lermisme: Alfred Boix i Joan Calabuig, el segon dels quals es fa càrrec de l’àrea d’Idees i Programes, tot just allò on aquests deien que Alarte anava més coix.
Ara resten els congressos provincials i els comarcals. Especialment els primers, ja que se celebraran per primera vegada a la història, per imposició de Madrid. Caldrà veure si, sobretot a València i Castelló, els fidels a Puig hi planten cara… I si Ferraz, com ha fet en el congrés nacional, hi posa cullerada. En joc està, en conseqüència, l’autonomia d’Alarte.
Tribuna
