Paco Camarasa (Alcoi, 1963) va donar els seus primers passos a Castalla, fins als set anys. Els seus pares van decidir donar-li un educació diferenciada i ho van enviar a estudiar al Col·legi Episcopal d’Almansa, no va parar ací la cosa perquè el 2º de BUP ho va fer a Ibi, va passar també un curs pel Escorial i va acabar la secundària en el IALE, a València, alguna cosa va tenir a veure el seu caràcter inquiet amb tant canvi, li dic, i somriu afirmativament.
[@more@]
«Quan vaig fer la selectivitat no tenia clar el que volia estudiar i em vaig anar a la mili», i ho van manar al Ferrol del Bernesga i, d’allí, a Segòvia. En la mili s’aclareixen les idees i, a l’acabar, es decanta per periodisme en la Universitat de Navarra. Acaba la carrera i es va A Madrid amb una beca de la Fundació Fulbright i el Ministeri de Defensa per a un màster de Relacions Internacionals en l’Institut Ortega i Gasset. Són temps d’agitació, la dècada dels vuitanta, «compaginava els estudis amb la productora Metròpoli i una col·laboració en L’Independent, va anar una època de molt aprenentatge pràctic, i també d’estudi».
En aquesta època fa el seu doctorat que acaba amb el treball ‘Manuel Azaña, visió d’Estat i Política Exterior’. Em conta que a Madrid va trobar aqueix gran poblat de La Manxa, que deia Cela, «em vaig sentir molt a gust i no foraster». Participa, com soci, en el mític local de La Vaqueria i comença a introduir autors de còmics en el programa Metròpoli.
Realitza també en aquest temps diverses produccions audiovisuals que estan dipositades en la Filmoteca Valenciana com ‘La llegenda de Meloseta’ i un programa pilot ‘Tinta Oasi’, un recorregut pels autors de historietas valencians com Sanchís (Pumby) o Palop (Garbancito). Encara que el Ministeri de Cultura patrocina el projecte a Canal Nou no li interessa, «ací vivim en el menfotismo, no ens interessa més que el present i el plat de llentilles», em diu amb una certa desil·lusió. «Darrere de tot el que fem ha d’haver una mica més que un aparador que ho sustente. Venem bé les coses però, de vegades, darrere no hi ha gens».
En l’any 96 es va A València i comença a fer classes en el CEU San Pablo i es passa quatre anys entre les Relacions Públiques i les Ciències de la Imatge com disciplines acadèmiques. Però com no pot fer una sola cosa gens més, s’havia muntat un any abans una editorial Joputa CB amb McDiego, «altre activista cultural», em diu. També munten a València, una galeria d’obra gràfica, La Guillotina .
En 1998 l’editorial passa a les seues mans, li canvia el nom per Edicions de Ponent i comença una nova marxa en solitari. «Hem publicat, des de llavors, més de 140 títols, la majoria per encàrrec», li demane que m’ho explique, «nosaltres cerquem al dibuixant, al guionista o, si coincideix, al mateix i li fem l’encàrrec de l’edició». Ja ho entenc una editorial que es regeix i inspira en els seus propis coneixements, o intuïcions, i publica la seua pròpia obra.
«Vam nàixer en plena crisi del sector, ens cridaven bojos», em diu ara que les tornes no són el que els presagiaban, «vam revitalitzar el sector i, ara, som l’avantguarda». El públic, el seu públic, ha madurat. «Comencem amb la grafinovela i hem modificat i dignificat els continguts i l’edició per a tots els públics, de 16 a 100».
I Paco, parlant del seu editorial s’anima solament, «creiem en la producció nacional, en les seues potencialitats. Hem provocat que altres editorials facen el mateix». I vam passar a parlar de les noves tecnologies i el còmic, «estem com tot el món, ens queda molt poc per al canvi de format, en on-line ja està desenvolupat però haurà més». La pirateria també afecta, «qualsevol pot penjar un còmic teu en la xarxa».
El seu campament base ho ha situat a Onil perquè allí té la seua impremta i els seus locals de magatzematge, després, les distribuïdores s’encarreguen de dur les seues històries a tots els racons d’aquest país, «on pitjor se’ns dóna la venda és, precisament, a Alacant». I no serà per premis, que no vaig a enumerar ací, perquè necessitaria altre article però ja els dic que són molts.
Paco Camarasa és una persona adulta, amb mirada de xiquet, açò ha de ser una condició prèvia per a saber i conèixer del món de la imaginació. Encara que, si ho coneixes, t’adónes que sap que somni persegueix: un que no és ni millor ni pitjor, tan solament diferent.
Las provincias
