Els sindicats de clase COS, CAT, Intersindical Valenciana i CTPV han convocat una concentració en solidaritat amb les famílies dels cuatre treballadors a la construcció del nou estadi del València CF el passat 26 de maig. Aquests sindicats han convocat la concentració a les portes de l’Ajuntament nou, al costat de l’actual Mestalla, aquest dimarts a les 20 hores, sota el lema "Treballar per viure, si. Morir treballant mai més!"
[@more@]
"Els sindicats de classe sotasignants, davant del terrible colp del passat 26 de Maig amb la mort de 4 treballadors en un horrible accident laboral a les sobres del nou estadi del València CF, fem pública mostra del nostre condol,solidaritat i suport a les seues famílies i coneguts, i fem el compromís desumar tots els esforços possibles per tal d’aconseguir que aquest terrorquotidià (la possibilitat de morir guanyant-nos el pa) que patim cada dia queeixim de casa per treballar, deixe de ser el nostre malson i el de la nostragent".
"Al mateix temps, volem donar tot el nostre suport i solidaritat a tots itotes les tècniques deprevenció de riscos laborals, que en aquest cas no hanpogut fer res en absolut per impedir aquestadesgràcia. I en concret, volemmostrar el nostre suport i solidaritat envers el company de la COS, testimoni presencial delterrible accident, i un dels primers en acudir a socórrer els companys".
Un estadi tacat de sang
Les obres del nou estadi del València C.F. tenen un silenci mastodòntic. Dins el seu esquelet hi van morir, el passat 26 de maig, quatre treballadors: Nelson Rocha García (24 anys), Luis Medardo Sinchigano (38 anys), Enrique Pradas Franco (25 anys) i Manuel Cervera (22 anys) . Van morir d’accident laboral. Unes morts que en la majoria dels casos esdevenen anònimes, invisibles. Però en la cambra mortuòria del Nou Mestalla els flashos de la premsa han fet una excepció. Es tracta d’un dels aparadors simbòlics de la nova València, el modern estadi de futbol del València C.F. Tot el que hi succeeïx és notícia: fins la mort. L’accident va produir-se quan els quatre treballadors muntaven una bastida per millorar la seguretat en una secció de l’obra. Segons apunten els testimonis, tot va ser provocat per una falla mecànica d’un dels elements d’unió d’una de les cadenes que subjectava una trepa (sistema de fixació i transport de plaques d’encofrat de grans dimensions, mitjançant gruestorre). Al trencar-se va fer que les plaques caigueren des d’una gran alçada, impactant amb la bastida i provocant la caiguda dels treballadors des d’uns 15 metres d’alçada aproximadament
Un militant de la Coordinadora Obrera Sindicalista (COS), testimoni dels fets i company dels morts, assenyala que "l’accident (almenys de moment) no sembla haver estat produit per problemes directes en la seguretat". Tanmateix, el sindicat té la “convicció” que la tragèdia tard o d’hora havia d’ócórrer, que la mort guaitavav amb la seua godalla els obrers del Nou Mestalla “a causa dels altíssims ritmes de treball als quals se’ls estava sotmetent per part de la propietat”. La crua història de sempre.
Responsabilitats compartides
Les obres del nou estadi les du a terme una unió temporal d’empreses(UTE) formada pel Grup Bertolín i Fomento de Construcciones i Contratas (FCC). La construcció va començar el passat 1 d’agost i des de llavors ha romàs tancat tot el recinte, que ocupa una superfície de 90.000 metres quadrats. La intenció inicial del València C.F. és que el nou estadi entre en funcionament en la temporada esportiva 2009-2010. Per aconseguir-ho es treballa a marxes forçades, amb jornades maratonianes de set del matí fins les onze de la nit. Tant la COS com la CGT coincideixen a assenyalar, en la mort dels quatre obrers, una responsabilitat compartida entre les administracions públiques, les empreses constructores i l’empresa promotora de l’obra, que no és una altra que el València C.F. Al parer dels sindicats les empreses haurien de vetllar per la formació dels seus treballadors i dels de les empreses que sotscontracten per estalviar- se costos.
També hi ha una part de culpa en les administracions públiques, que no vigilen el rigorós compliment de la normativa en matèria de prevenció de riscs ni persegueixen i sancionen amb contundència els infractors. Des de la CGT s’implica també als dos sindicats majoritaris, CCOO i UGT, “que presumeixen d’haver firmat un conveni en la construcció que posa en marxa mesures per atallar la sinistralitat, però que s’està demostrant tan inútil com tots els acords i pactes firmats per acabar amb l’atur o amb els contractes-escombraries”.
La punta de l’iceberg
La sinistralitat laboral continua sent una assignatura pendent a l’Estat espanyol malgrat que el 2007 es va aconseguir controlar el nombre de morts en accident laboral, segons dades del Ministeri de Treball que controla Celestino Corbacho. Amb tot, el nombre de morts en accident laboral en l’Estat continua sent proporcionalment superior al de la mitjana|mitja de la Unió Europea (5,2 per cada 100.000 afiliats davant els 4,3 comunitaris), segons les estadístiques europees de 2006. El passat any malgrat la reducció de la mortalitat-en va baixar un 12,6% amb un total de 844 treballadors morts en el lloc de treball més 347 addicionals in itinere, un 6,3% menys-, el nombre total d’accidents laborals en l’Estat espanyol va augmentar un 4,2% fins a assolir la xifra de 1.788.016, uns 71.359 més que el 2006. En el que va d’any, segons les estadístiques oficials corresponents al primer trimestre, han mort 227 treballadors en la jornada laboral, el mateix nombre que en igual període del passat any, mentre que les morts ‘in itinere’ (en trajectes de casa al treball| feina i viceversa) van anar 66. En el període gener-març, es van produir, dades del conjunt de l’Estat, 247.735 accidents laborals amb baixa (el 9,3% menys). La mortalitat laboral és una xacra que afecta estructuralment les societats industrial i postindustrial . No es tracta de simples accidents ni de designis del destí. Però resta invisible per a la major part d’una societat que només se n’adona
El manifest dels sindicats convocants afirma que; Davant l’enorme gravetat dels fets, i amb la informació de la que disposem:
1- Que no ha estat cap negligència per part de cap dels tècnics deprevenció i coordinació de seguretat i salut laboral, disposats en tot moment atreballar per garantir les vides i integritat de tots i totes lestreballadores.
2- Que s’ha d’investigar amb profunditat i claredat per concretar, el mésexactament possible, la o les causes d’aquest terrible accident, i introduir-hide forma immediata les mesures preventives adients en aquesta i en qualsevolaltra obra que utilitze aquests mateixos elements i materials, així com depurartotes les responsabilitats que se’n deriven d’aquesta investigació.
3- Que s’han d’eliminar els factors de risc que poden causar, de formadirecta o indirecta, un accident, entre ells, i molt especialment, elsaltíssims ritmes de treball als quals l’empresa estava forçant a tots i totesles treballadores i tècnics de l’obra, així com aprofundir en una major i mésconcreta formació (apropiada a cada realitat i situació laboral), en unainformació real i adequada dels sistemes de treball i de seguretat, i en unaadient vigilància de la salut.
4- Que malgrat tot el que s’està començant a dir (en la mateixa línia delque es va dir amb l’accident del metro de València, els morts a les obres de la Fira de València i moltsaltres de semblants en grans obres d’aquesta mena), sobre “que no n’hi haresponsabilitats”, “que ha estat inevitable”, etc., n’estem convençudes iconvençuts que SÍ que n’hi ha. N’estem convençudes i convençuts que capaccident és inevitable, i que per tant, la promotora, la constructora, lesinstitucions públiques, etc., han d’assumir la seua responsabilitat.
5- Que malgrat totes les reformes laborals, les lleis de prevenció i deregulació de la subcontractació, etc., les xifres reals de companyes i companysmorts al treball no deixen de ser res més que una barbaritat intolerable… Iper tant, que ja en tenim prou de mentides i de falses solucions! Els i lestreballadores necessitem més inspectors de treball, més formació real iadequada a les nostres realitats culturals i professionals… I sobre tot, elsi les treballadores necessitem sindicats i organitzacions polítiquescompromeses, no venudes a cap interès empresarial, ni a ‘subvencions’, ni afalses ajudes per callar-nos la veu, amb la seua millor arma… la POR.
En definitiva, i donada l’enormitat de l’accident, i la gravetat de lasituació, fem una crida a totes les treballadores i els treballadors a:
1- Fer mostres públiques de suport i solidaritat.
2- Denunciar a les instàncies corresponents qualsevol situació de risc oirregularitat que s’observe o es patisca al lloc de treball.
3- Que no s’oblide a l’Enrique, el Luis, el Manuel ni al Nestor, ni a capni un de les desenes de companys i companyes que en aquests primers 5 mesos de2008, s’han deixat la vida treballant al nostre país.
Perquè aquesta desgràcia no torne a passar, ens cal la unitat, lasolidaritat i la lluita!
Només els i les treballadores unides podrem evitar aquesta lacra social quesón les morts al treball!
L’avanç
