El congrés d’Esquerra Republicana ha canviat sobtadament de guió. Podia haver estat una confrontació entre l’aparell del partit, representat per Carod i Puigcercós i els sectors crítics, presidits per Joan Carretero (RCat) i Uriel Bertran (Esquerra Independentista). O podia haver estat una confrontació entre Carod i Puigcercós, amb la intervenció decisiva dels crítics. Però ningú no esperava que Carod s’apartaria i deixaria Puigcercós de representant de l’aparell, contra una potent oposició interna que el pot derrotar i que pot hipotecar seriosament el seu futur polític.
Però ahir, en una jornada frenètica, el guió va canviar. A primera hora del matí Carod (àudio de Catalunya Ràdio) va anunciar que no competiria per cap càrrec intern del partit. A primera hora de la tarda Esquerra Independentista va anunciar (vídeo de VilaWeb TV) que estava disposada a presentar candidats; així se sumava a l’anunci de Reagrupament, de tres dies abans. Finalment, ben tard a la nit, Puigcercós va explicar que treballava per una candidatura a la direcció republicana, que tingués la màxima pluralitat possible. Amb el seu gest Carod ha canviat el joc de les possibles aliances, ha posat Puigcercós contra les cordes i guanya temps per renegociar el seu paper dins el partit, segurament quan s’haurà resolt l’oposició entre Puigcercós i els crítics. Un autèntic terratrèmol estratègic.

Durant anys una bona part de la militància d’Esquerra havia donat per fet que Joan Puigcercós seria el substitut natural de Josep-Lluís Carod-Rovira al capdavant del partit. Era qüestió de temps. Poca gent qüestionava Carod públicament, però, si ho feia, la previsió automàtica era que Puigcercós li succeiria com a poder real del partit i Carod hi passaria a ser una figura simbòlica. Amb el pas dels anys, de fet, l’aparell del partit republicà ha estat cada vegada més controlat per persones afins a Puigcercós, entre les quals el secretari d’organització Xavier Vendrell. Carod-Rovira s’ha anat conformant amb aquesta situació i, en tot cas, ha optat per crear-se un entorn propi, especialment al voltant del seu càrrec de govern. En aquest entorn hi ha col·laboradors com Rafael Niubò i els membres de l’històric ‘clan de l’Avellana’ (amb Josep Bargalló i, sobretot, el president del Parlament, Ernest Benach).

Des de la formació del primer govern tripartit les desavinences entre els sectors d’Esquerra han estat importants i sovint han girat al voltant de Carod. Va passar, per exemple, després de l’entrevista a Perpinyà amb membres d’ETA. Si n’hi hagué que van criticar-la, una bona part de la direcció d’Esquerra es va estranyar que Carod-Rovira dimitís, pressionat pel PSOE, malgrat allò que la direcció del partit havia planificat. Més tard Joan Puigcercós es negà a presidir la llista al congrés espanyol i Esquerra convertí aquelles eleccions en una mena de referèndum, molt reeixit, sobre Carod-Rovira. El resultat, amb vuit diputats, va ser espectacular, però Carod va estimar-se més de no anar a Madrid i esperar els esdeveniments.

El primer govern tripartit

En aquell moment els dos caps principals d’Esquerra Republicana, Carod i Puigcercós, no eren al govern. Un govern ben mogut, presidit per Pasqual Maragall, dins el qual Esquerra tenia una situació complicada. Va resistir l’expulsió de Carod, en bona part gràcies a l’actuació de Josep Bargalló, però va acabar entrant en crisi; una crisi que va afectar Joan Carretero, futur capdavanter de l’oposició dins Esquerra. En unes declaracions, quan encara era conseller de Governació, Carretero va acusar directament Zapatero dels problemes de l’estatut, i el president Maragall va canviar alguns consellers, entre els quals Carretero. Això va fer que una part d’Esquerra comencés a interrogar-se sobre el sentit de mantenir el pacte amb el PSC a tot preu. Especialment quan el partit va votar no a l’estatut, els consellers republicans foren expulsats del govern i es convocaren eleccions avançades el 2006.

Carod va tornar a l’escena pública encapçalant la llista d’Esquerra i anunciant d’una manera contundent que refer el tripartit no era l’única opció de govern d’Esquerra Republicana, amb què obria la porta a un possible pacte també amb CiU, si venia al cas (Entrevista de VilaWeb TV). En aquelles eleccions Esquerra va perdre vots, el PSC va fer el pitjor resultat dels últims temps i CiU tornava a guanyar. Malgrat les promeses fetes durant la campanya, Esquerra ni tan sols va pensar a pactar amb Convergència. Va pactar precipitadament amb el PSC la repetició del tripartit. Aquesta repetició va causar encara més recel dins Esquerra i a fora. D’una banda, els sectors agrupats al voltant de Joan Carretero van començar a articular un discurs contrari a la subordinació d’Esquerra Republicana al PSC, amb un ressò notable en una bona part de la militància d’Esquerra, desconcertada pel pacte. D’una altra, Esquerra Independentista prenia cos al voltant d’Uriel Bertran, un home pròxim a Puigcercós fins aquell moment, que exigia una renegociació a l’alça del pacte de govern amb el PSC.

Puigcercós i Carod, junts al govern

Al nou govern, no hi entrava solament Carod, sinó també Joan Puigcercós, de conseller de Governació. I un dels primers problemes que va tenir va ser que el president Montilla l’obligà a posar la bandera espanyola al departament. Això va esquerdar una idea que havia durat qui-sap-lo: la que contraposava un Carod tou a un Puigcercós dur. Haver estat conseller poc més d’un any és potser l’error més important de Joan Puigcercós en tots aquests anys, perquè l’aurèola que el nimbava es va esvair notablement.

Malgrat les reaccions contràries a la repetició del pacte de govern, la direcció d’Esquerra Republicana es va mantenir ferma en aquesta decisió. Els crítics cada vegada es feien sentir més, però la direcció no es donava per entesa. Fins a les eleccions espanyoles.

La davallada electoral

A les eleccions al Parlament de Catalunya Esquerra ja havia perdut força vots i dos escons, però això no era res en vist d’allò que havia de venir. A les municipals el cost electoral fou molt gran i, a les espanyoles, de fa poques setmanes, va tocar gairebé fons. Esquerra Republicana va aconseguir 289.227 vots, menys que no els 305.867 de les eleccions del 1995 i molt lluny dels 638.902 vots de les espanyoles del 2004. Si els cicles electorals marquen tendències, la tendència a la baixa d’Esquerra és indiscutible i la mateixa nit electoral s’obria una etapa en què les crítiques a Esquerra expressades durant anys pels sectors crítics eren corroborades per la desafecció de centenars de milers de votants. Ja no eren els pocs diputats perduts a les eleccions al Parlament o l’ensurt de les eleccions municipals; ara ni els més aferrats a l’estratègia marcada per la direcció del partit no podien negar que l’electorat abandonava Esquerra. I si bé és cert que sempre és difícil d’explicar el perquè de la desafecció, el fet és que els sectors crítics han aconseguit que el qüestionament de la política d’aliances fos un dels eixos del debat.

Poques hores després del tancament de les urnes la direcció d’Esquerra Republicana anunciava l’avançament del congrés i Joan Puigcercós que deixava la conselleria de Governació per concentrar-se en el partit. Ho va comunicar abans al president Montilla que no al president del seu partit, Carod, amb què va originar una sèrie de malentesos i de petites hostilitats, de les quals no se’n veu la fi. Puigcercós, segons que ha dit anit a TV3, treballa perquè hi hagi una candidatura de consens, però ni Reagrupament.Cat ni Esquerra Independentista no semblen disposats a sumar-s’hi. Hi ha la incògnita de què faran noms de pes dins Esquerra Republicana com Jordi Portabella (que va deixar el govern municipal de Barcelona després dels mals resultats a les municipals) o Joan Ridao. Però tot indica que ara mateix Puigcercós té pocs aliats, fora del seu important sector, que encara controla la maquinària del partit. I Carod, abandonant la lluita pel poder dins el partit, sembla que li hagi fet un regal enverinat, car el deixa com el cap més visible de l’estratègia seguida per ERC aquests darrers anys.

7 de juny, primàries, amb avals

Els quatre sectors d’Esquerra van acordar la setmana passada la manera d’elegir el nou secretari general i el president de la formació: serà el 7 de juny en unes primàries obertes a tots els militants, que podran votar a pràcticament totes les capitals de comarca, entre les nou del matí i les vuit del vespre. El partit hi enviarà propaganda de totes les candidatures i posarà els locals a disposició dels militants. També es constituirà una sindicatura electoral, integrada pels membres de totes les candidatures, que supervisarà el procés. I es permetrà el vot per correu. L’executiva d’ahir va decidir que per a presentar les candidatures caldria avalar-les amb la signatura del 5% dels militants.