Quasi gens ha quedat de la presència hebrea a València, que no va ser insignificant. Tot per contra, va tenir una època d'esplendor durant la Reconquesta, quan calia repoblar aquests territoris recuperats. Va anar durant el regnat de Jaime I d'Aragó que la jueria llevantina va conèixer la seua època més brillant.
[@more@]
Indícase que a la Comunitat Valenciana va haver assentaments jueus ja en l'època romana, i amb la reconquesta el Rei Jaime I, que tantes vegades apareix en aquests relats com gestor del desenvolupament israelita, insta als jueus d'altres parts de repoblar la nova regió reconquistada del domini àrab. Així van ser allà jueus catalans i aragonesos, així com francesos i nord-africans. Aquest monarca va atorgar als jueus valencians els mateixos privilegis que als altres habitants de la comarca, ja foren musulmans com cristians.
Encara que no és fàcil reconèixer avui el que anaren les jueries valencianes, es té notícia que estaven en les principals ciutats, com València. Se sap positivament que va haver jueus en tota la província de València, en gran part de la d'Alacant, així com en el nord, on es troba avui la de Castelló. També és de coneixement públic que diversos jueus van col·laborar estretament amb el rei Jaime I el Conquistador, i que aquest els va premiar els seus serveis acordant-los furs que els beneficiava i que, com queda dit, els igualava en molts aspectes als cristians.
El call de València era considerat com el major de la zona, però des dels efectes de la famosa Disputa de Tortosa el lideratge pas A Sagunt, que llavors era una ciutat més poblada i dinàmica, com ho revelen els indicadors fiscals. D'altra banda, altra jueria, la de Borriana va decaure molt en comparació de la jueria que tenia otrora, que indicava 45 focs (és a dir, llars).
També han quedat documentades les activitats mercantils i industrials dels hebreus, en els quals s'elogiaven en l'àmbit alacantí els joguets de quatre viles clàssiques alacantines: Ibi, Tibi, Castalla i Onil. També afírmase que els torrons de Xixona (Xixona) encara tenen certa similitud amb les llaminadures dels sefardíes de Salónica i Istanbul, i que existira un segell jueu en les indústries papereres i tèxtils d'Alcoi i la de catifes de Crevillent. I com diguera un conegut historiador espanyol que va recórrer la comarca, "fins i tot té un remot aire de costum jueu el cúmul de menuts negocis familiars mantingut en ciutats menge Xátiva o els pobles ribereños de l'Albufera valenciana".
Alzira
S'han trobat referències a aqueixa localitat valenciana en “el Lliure del Repartiment” de Jaime I, amb otorgaciones a un jueu cridat Astruc i la família Vives, coneguda llavors com els Abenvives que ja gaudien d'una situació preminent. Un d'ells, Vius Abenvives, havia estat ball (jutge ordinari) a Alzira en 1278 . Les tributacions de 1271º rendeixen 500 sous, el que sembla indicar l'existència d'una comunitat relativament reduïda. Se suposa que el call va ser destruït en 1391 i mai va poder recuperar-se.
Castelló de la Plana
Se sap que abans de les persecucions de 1391 aquesta ciutat contava amb un centenar de jueus, i va patir una crisi severa en 1433 quan es va desencadenar altre brot epidémico, dels molts que es registraven llavors, del que sobreviurien solament onze veïns d'aqueixa fe. Els “Lliures de Values de Peytes” des de 1473 detecten dotze cases de jueus, quatre anys més tard queden únicament quatre, i en 1492 havia únicament un solo jueu resident. Excavacions realitzades recentment semblen haver trobat petjades de la presència jueva en aqueixa ciutat.
Xelva
Aquesta localitat valenciana hauria estat primerament esmentada tan sols en una escarida nota de Pedrera Burgos, però l'historiador Juan H. Atienza, que la va recórrer afirma haver quedat molt impressionat; relata que ha quedat conservat el vell call d'estil llevantí, i es poden veure fins i tot els quatre portells que la tancaven de la resta de la població. Estant com està en una zona vitivinícola, es pot suposar que –com els altres habitants- els jueus també s'hagueren dedicat al cultiu de la vinya.
Elx (Elx)
Ha estat en aqueixa ciutat alacantina, prèviament coneguda com Elx, que ja en 1905 les excavacions allí realitzades van descobrir les ruïnes d'un rectangle que donava a l'aquest, amb paviment de mosaic representant figures d'estrelles trenades i meandres. Segons van calcular els arqueòlegs datava del segle V, i
un eminent expert en la matèria estima que es tractava d'una vella sinagoga que havia estat creada en el període bizantí i posteriorment convertida en església.
Xàtiva (Xátiva)
Quan aquesta ciutat va ser reconquistada per Jaime I en 1244, es van atorgar als jueus que allí residien funcions importants, com era el cas en la major part de les viles del Llevant que passaven del domini moro al cristià. El barri jueu va ser restaurat i en 1274 se li donava una nova carta de poblament per la qual s'atorgaven als seus nous habitants diversos drets, incloent franquícia impositiva durant cinc anys. El seu aljama, juntament amb les de Sagunt i Castelló de la Plana, va arribar certa importància en el regne després de la de València que, evidentment, era la major. És interessant assenyalar que en una ordenança proclamada en 1283, es prohibia als jueus posar-se vestits de colors i dur joies, i l'Infant Don Alfonso va exigir als dirigents jueus que eximiren d'aqueixa prohibició a uns parents de Samuel Alfakim, que era l'intèrpret d'àrab del rei. Se sap que fins a l'Expulsió aquesta jueria va ser un dels pocs centres de cultura que van quedar llavors en el regne valencià.
Ondara
Situada en la província de Castelló de la Plana, va anar una antiga bailía (territori) d'ordres militars. Se sap que havia jueus en aqueixa plaça al ser reconquistada en 1263, i les cròniques refereixen que el rei d'Aragó, el ja conegut Jaime I, va concedir privilegis especials a la aljama; exempció total d'impostos el primer any, i un gravamen no molt elevat de 20 sous per cap en els quatre següents. Les rendes reals d'aqueixa ciutat, així com de Tortosa i Peníscola. eren cobrades per un jueu local cridat Jacob Xixó, a qui va seguir altre almojarife jueu, Musa de la Portella.
Oriola
D'una font islàmica s'indica que existeix el text d'una capitulació signada en 713, amb motiu de la rendició d'Oriola, pel cap àrab ‘Abd al‑‘Aziz, fill i per Teodomiro, príncep visigot de la província de Múrcia. Per aquesta i altres fonts sabem que per a la població indígena cristiana i jueva que s'havia sotmès a la sobirania musulmana les condicions de vida no eren, ni de bon tros, pitjors que anteriorment sota el domini de la noblesa visigoda. Els cristians conservaven les seues esglésies i els seus monestirs i els jueus les seues sinagogues. A més es van quedar amb la major part de les seues propietats personals. Els visigots no només havien mantingut tot el sistema tributari romà amb els seus nombrosos gravàmens, sinó també els latifundis conreats per esclaus. Gràcies a l'ocupació musulmana, molts d'aquests latifundis van ser dividits i encomanats a arrendataris indígenes. La major part dels esclaus va obtenir la llibertat, bé convertint-se a l'Islam —un cristià o un jueu no podien tenir un esclau musulmà— o emancipant-se mitjançant el pagament ajornat d'un rescat, cosa que no permetia la legislació anterior.
Els cristians i jueus havien de pagar, a més de la contribució territorial general que també obligava als musulmans, un impost personal, que compensava al mateix temps el fet que estigueren exempts del servei militar. A més, l'impost estava graduat conformement a les classes i professions dels tributaris. Les dones, els xiquets, els monjos, invàlids, malalts, captaires i esclaus gaudien de franquícia tributària.
Sagunt
Dícese que en aquesta ciutat valenciana, prèviament coneguda menge Murviedro, s'haurien trobat les llegendàries làpides primitives de jueus, que mai han estat vistes i l'existència dels quals figura com una llegenda popularment repetida de pare a fill. En una d'elles s'hauria trobat escrit l'epígraf "Adoniram, tresorer del rei Salomón, que va vindre per a cobrar els tributs i va morir". Però al marge de tals llegendes, l'evident és que la aljama de Sagunt és una realitat que es conserva, en velles cases, antics arcs i altres vestigis, situada en el que és ara el carrer Segòvia. Afírmase que l'antiga Murviedro va tenir una important colònia hebrea ja en l'època musulmana, i quan Jaime I la reconquistó la família Vives va obtenir una fleca en recompensa pels serveis atorgats durant el lloc.
L'historiador Baer assenyala que segons els documents conservats, en aqueixa ciutat havia un jueu molt ric i famós entre els cristians, mentre que la majoria de la aljama estava integrada per persones de condició modesta. Una gran part de les rendes de la jueria procedia de l'impost sobre la venda de carn i del vi. Aquest era per als jueus, com per als cristians, beguda habitual i totes les aljamas tenien les seues tavernes. Per les terres com a tal no es pagava tribut algun, però els artesans havien d'abonar un impost pels beneficis que obtenien del seu ofici, figuraven els sabaters i els joiers. Però s'eximia a l'artesà que no guanyara més de sis diners per dia, així com a les donzelles, vídues i ancians pobres.
Les cròniques revelen que durant les matances de 1931 els jueus van trobar refugi en la fortalesa, i per tant la jueria de Sagunt es va convertir en una de les més importants del regne d'Aragó. En 1402 la reina Donya María va permetre a la aljama crear diverses institucions de beneficència local, així com una escola talmúdica (talmud torá). Els plateros jueus de la ciutat eren famosos per la seua habilitat professional i el de major renom, Vidal Astori, va treballar en els anys 1467-69 per al futur rei Fernando el Catòlic. Els jueus de Murviedro van fer molt per a convèncer als conversos que regressaren a la seua antiga fe, i al decretar-se l'Expulsió uns 500 jueus locals es van embarcar rumb a Africa del Nord. L'antiga sinagoga va passar a ser una església cridada de la cofradia de la Sang de Crist.
Finalment, dícese que “Sagunt és una de les poques ciutats en les quals es conserva el recinte de la seua antiga jueria. Un nombre molt elevat d'inscripcions hebraicas procedeixen del cementiri jueu, situat en la faldilla de la muntanya, sota Castell i sota la Jueria. Les làpides sepulcrales, de forma trapezoïdal o truncada, contenen la inscripció en la cara superior. En algunes comunitats jueves s'acostuma a col·locar la làpida un any després del soterrament per motius religiosos”. (Lloc de l'ajuntament local en Internet)
València
En la capital del Llevant espanyol havia jueus des d'època immemorial, però la seua major afluència va tenir lloc al produir-se la decadència del Califato de Còrdova. Quan el rei Jaime (Jaume) I estava per conquistar-la, aquells li van prestar el seu suport, i com recompensa el monarca aragonès els va incloure generosament en el repartiment de béns. En el seu crònica Llibre dels Feyts, especifica els límits de l'àmplia aljama (s'afirma que els jueus constituïen llavors un 7% de la població), que es trobava principalment on avui es troba el Palau de Justícia i l'avinguda que condueix al ric Turia. Les concessions del monarca van ajudar a repoblar la ciutat amb l'arribada de nombroses famílies jueves procedents de Catalunya, Aragó i fins i tot del nord d'Àfrica i fins a Marsella, famílies que van rebre cases i terres i que van contribuir a l'enfortiment del barri jueu. Es tractava d'un grup social que es dedicava sobretot a la producció de calçat, orfebrería i al comerç de productes agraris.
Testimoniatges actuals afirmen que el cementiri jueu, el Fossar dónes Jeues, va anar més tard comprat per les monges dominicanes, i en 1970 va ser finalment derruït per a edificar allí els magatzems "El Corte Inglés". Un barri que amb el temps es va convertir en centroaislado i totalment desvinculat de l'entramat urbà i social de València i que, al contrari de l'ocorregut en altres ciutats, va desaparèixer completament amb les reformes urbanes realitzades a partir del segle XV.
Se sap que els jueus van viure tranquil·lament fins als terribles successos de 1391, quan la aljama va ser objecte d'un assalt general provocat pels disturbis antijudíos d'aqueix any en la major part d'Espanya. Després va intervenir el gran predicador fra Vicente de Ferrer, que va fer tant per a esborrar la presència jueva en tota la península, i procedia de terres valencianes. És interessant citar el testimoniatge d'un visitant estranger, Niklaus vine Poppan, que a l'estar en aqueixa capital en 1484, afirma categòricament que la quarta part de la població valenciana estava formada de conversos, i que un percentatge insignificant podia ser considerat com sincerament cristià. No és d'estranyar, per tant, que la Inquisició fera estralls entre ells. En 1500 es va descobrir una sinagoga clandestina en la llar de donya Catalina Guioret, vídua d'un germà del convers Lluis Vius, el pare del gran escriptor valencià Juan Luis Vives. Ni parlar que la citada dona i el seu fill van ser cremats vius, per descomptat pel terrible pecat de professar la fe jueva.
Xátiva
El barri jueu d'aquesta antiga ciutat, coneguda prèviament com Xàtiva, hauria estat reconstruït després de la conquesta pels exèrcits cristians, en 1240. En 1274 se li concedia una nova carta de poblament per la qual s'atorgaven als seus nous habitants diversos drets, entre ells l'exempció d'impostos per cinc anys. Dícese que a l'abril de 11268 el rei Jaime I, en un missatge a les autoritats locals, donava ordres perquè es deixara de llençar pedres contra els jueus en Divendres Sant. S'estima que la ciutat contava amb 50 famílies hebrees, un nombre gens menyspreable, encara que la seua ubicació ja no és possible determinar en els nostres dies. El que sí es conserva en el Museu Municipal és un fragment de yesería, caigut de l'ermita de la comunitat de agustinos, en el qual es pot llegir en hebreu "Jerusalem i Ell arribaran a la solució…" Açò permet suposar que aqueix edifici hauria estat construït sobre les ruïnes de l'antiga sinagoga local.
