La sonada absència d’Eduardo Zaplana en la clausura de la convenció del PP valencià el passat cap de setmana va ser una mica més que un plantón al seu adversari intern, Francisco Camps. L’actual portaveu del PP en el Congrés i expresident de la Generalitat no va participar per a mostrar el seu empipament amb Mariano Rajoy, que li va impedir parlar. Segons el diari Llevant, el president nacional del PP va voler evitar una nova escena de divisió entre zaplanistas i campistas, una confrontació que ha saltat de la vida interna del partit, al funcionament de les institucions.
[@more@]La convenció municipal conservadora, tancada el diumenge, va servir per a encastellar a l’actual president de la Generalitat, Francisco Camps, com líder únic del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV). Mariano Rajoy va arribar a dir que se sentia “orgullós” de Camps i que feien falta més dirigents com ell en la resta d’Espanya. En el carrer Gènova temien la ruptura d’aqueix guió preestablit, si Zaplana es dirigiria als militants del partit. Els aterrorizaba la idea que els fidels al portaveu parlamentari, els zaplanistas, donaren l’esquena al veritable protagonista d’aqueix cap de setmana: Francisco Camps.
Zaplana, mude Els temors de Rajoy, llavors, es van traduir en una petició expressa a Zaplana perquè es limitara a presenciar, mut, la pujada als altars del seu màxim adversari intern. Zaplana es va enutjar i, per això, va donar plantón al partit del que va ser president. De totes maneres, l’antic líder del PPCV ja va tenir a algú que parlara per ell, i bé clar. El president de la Diputació d’Alacant i zaplanista de pro, José Joaquín Ripoll, va declarar que l’adreça conservadora “hauria d’haver facilitat la seua presència”.
El guió de Gènova És com si el guió valencià de Rajoy s’haguera completat només en part: va servir per a reforçar el lideratge de Camps, però no per a ocultar la guerra fratricida que es lliura en l’interior del PP en la Comunitat. Una batalla pel poder que en els últims anys ha oferit estampes de desencontres públics, i fins a sonrojantes, a pesar que el Partit Popular presentara com modèlica la successió de Zaplana per Camps, quan el primer va ocupar en 2002 el Ministeri de Treball, amb José María Aznar.
Una divisió retransmesa La divisió interna entre zaplanistas i campistas no és una remor o un comentari confidencial. És un fenomen “visible i palpable”, segons el portaveu adjunt del PSOE en les Corts Valencianes, Andrés Perelló. No obstant això, fora ja de les valoracions de l’oposició socialista, no hi ha més que visitar l’hemeroteca per a trobar exemples de lluita interna partidària airejada sense dissimule. En una ocasió, la meitat del grup parlamentari popular en el parlament autonòmic, representada pels fidels a Zaplana, va abandonar l’hemicicle quan altre company de partit presentava un pla d’infraestructures.
Campistas contra zaplanistas, i viceversa Però els dos bàndols lluiten no només pel control del partit, sinó també pels recursos de la Generalitat. La consellera de Turisme, la campista Miraculosa Martínez, va haver d’escoltar com el seu col·lega Gema Amor, responsable de Cooperació, li criticava pels escassos recursos que havia destinat a alguns ajuntaments alacantins, en mans de zaplanistas. I en la ciutat d’Alacant, oasi campista en la província feu de Zaplana, l’alcalde Luis Díaz Alpieri va destituir l’any passat a dos dels seus edils, perquè mesos abans havien criticat públicament la gestió del primer edil. Fuentes zaplanistas van declarar oficiosament que es va tractar d’una “depuració en tota regla”. Acabarà la pel·lícula com ho indica el guió de Rajoy?
El plural
