El que m’importa és que el que va succeir a Mauthausen no es torne a repetir"
Als seus 86 anys, Francisco Aura Boronat rebrà ara la Medalla d’Honor de la ciutat d’Alcoi. La rebrà ell, com a supervivent al camp de concentració nazi de Mauthausen, en la qual cosa suposarà un acte d’homenatge a altres 13 alcoians que van romandre allí durant diversos anys. Només van eixir amb vida dos d’aquestes persones.
[@more@]
J.O. ALCOY
Com li arriba, 60 anys després del fi de l’horror de Mauthausen, l’homenatge que ara rep?
Accepte aquest homenatge com a representant dels alcoians que vam estar allí i que visquérem aquell extermini, però no sóc ningú per a valorar el tipus de reconeixement que mereixem. El que m’importa és que el que allí es va viure no es torne a repetir. Que no ho patisca cap ésser humà.
De quina manera va ingressar a Mauthausen?
Després del fi de la Guerra Civil Espanyola i a l’haver combatut en el bàndol republicà em vaig retirar a França. Vaig estar en un camp de refugiats i, amb l’inici de la Guerra Mundial, vaig treballar en companyies de treball militaritzades. Al juny de 1940, els alemanys em van fer pres i a l’abril de l’any següent em van traslladar amb altres presoners a Mauthausen.
Encara recorda allò?
Allò era la mort permanent, la barbàrie. El camp estava governat per les SS, una joventut exterminadora que no permetia que ningú allí es fera forta. Eren fanàtics i el seu comportament era brutal. Matar o apallissar als presos formava part de la seua disciplina.
Supose que tampoc haurà oblidat l’alliberament, fa ara 60 anys.
Estàvem en un estat deplorable, quan van arribar les tropes aliades. Quan els comandaments ens van dir que estaven alliberats, no ens ho vam creure. Van ser quatre anys i nou dies que van representar com 15 ó 20 anys en una vida normal. Al principi, volíem menjar molt, però els metges ens van recomanar que no ho férem per a no perjudicar els nostres estómacs. També vaig haver de recuperar la forma de caminar, després de perdre l’articulació al camp.
On va anar a parar, després de l’alliberament?
Tenia por de tornar a casa, ja que m’havien declarat pròfug del servei militar. Fins a 1953, vaig estar vivint en un poble miner de França, de 400 habitants. Vaig estar molt ben acollit per tot el poble i en la mina, on vaig poder treballar en tasques no massa pesades. Posteriorment, els metges em van dir que no podia treballar en la mina, atès que tenia el cor molt gran i dilatat, per la meua estada en el camp.
Va ser aleshores quan va tornar?
El meu germà em va dir que podia tornar sense problemes. Ací em vaig casar i vaig tindre tres fills. Des d’aleshores he portat una vida normal i sense activitat política. El que sí que he intentat ha sigut divulgar el que va passar a Mauthausen, per a que no torne a ocórrer.
Va tindre algun problema, amb les autoritats?
No, però recorde una situació especial. Un veí em va comptar que va rebre una visita de la Policia, que es va interessar sobre el meu comportament i li va recomanar que els avisara, si notava alguna cosa que no fóra pròpia d’una bona persona. Ja ens encarregaríem de donar-li el que es mereix, li van dir. Però sempre he tingut un bon comportament perquè l’experiència en el camp em va servir per a ser més humà.
Alcoia digital
