Tot va començar per un article que l’acadèmic de l’AVL Emili Casanova, publicava el febrer passat en el setmanari de la UV, en què instava les universitats valencianes a emprar la denominació de "valencià" en l’àmbit acadèmic per a designar la nostra llengua, una columna que, al seu torn, va rebre una contestació per part d’altres membres de la pròpia institució.
[@more@]
La polèmica continuava amb un article del tècnic del SPL de l’ens acadèmic, Alfons Esteve, qui torna a exposar els seus plantejaments en la columna que tot seguit reproduïm.
Contra la fantasia gòtica, Filologia Catalana
“Potser l’objectiu és presentar dos persones [Emili Casanova i Abelard Saragossà] com si foren dos dimonis, que cal purificar amb el foc”. Aquesta és la inflamada i tremebunda conclusió a què han arribat Abelard Saragossà i quatre professors de la Universitat de València, després de llegir el meu text “Cavall de Troia contra el català”, publicat fa poc en El Punt.
El títol del seu article (“De l’anàlisi històrica al foc purificador”) tampoc no deixa dubtes de la intenció de presentar-se com a víctimes a la foguera d’una Santa Inquisició que personificaria jo mateix, tot solet i amb els únics instruments de tortura d’un text crític! No sé si agrair-los, per tant, la concessió d’aquests formidables poders que m’atorguen i que ara provaré d’usar amb moderació per no socarrimar-los ni fer-los pupa. Dins d’aquest món seu de fantasia gòtica, per a ells el debat és un combat en blanc i negre entre les forces del bé (“L’anàlisi històrica”, que fan ells) i les del mal (“el foc purificador” contra els “dimonis”, la meua aportació). La caricatura és tan tètrica que ja es desqualifica tota sola. Com també –prou greu en uns professors universitaris– la falta de lligam lògic entre allò que expose i la seua resposta, incloent-hi que no contesten quasi cap de les preguntes que faig. Però, darrerament, entre certs cercles que es reclamen intel·lectuals, sembla que, quan algú no té arguments i se sent acorralat, queda molt bé allò de presentar-se com un “heterodox” perseguit. Això ja t’estalvia de donar raons i demostrar cap tesi: ets una víctima lliurepensadora i innocent de la Inquisició purificadora.
Per això, contrastaré fets amb fets, paraules amb paraules. I reproduiré ací de manera literal una part del meu article, conclusió inclosa, a la qual, com he dit, Saragossà i els altres signants no responen en cap moment o ho fan fugint d’estudi. Jo deia:
“La importància dels articles de Casanova i el de suport de Saragossà ‘et alii’ […] prové del fet que ofereixen en safata un cavall de Troia al Govern del PP, que ja pot invocar que hi ha professors de la Universitat que proposen generalitzar ‘llengua valenciana’ per substituir –que d’això es tracta— els pocs usos de ‘llengua catalana’. Perquè Casanova i Saragossà no poden declarar-se ignorants del fi secessionista amb què implacablement el Govern valencià ha utilitzat ‘llengua valenciana’, començant pel rebuig a reconèixer la titulació que tots dos imparteixen.” A això, responen: “a més d’autoliquidacionistes oferim l’arma per a que ens acaben de liquidar. Realment, som el súmmum o bé de la traïdoria, o bé la imbecil·litat”. Noteu que jo no dic res enlloc de “traïdoria” ni d’“imbecil·litat”, que és estricta collita seua. Per contra, el meu article continua amb aquest raonament ben pragmàtic i comprovable:
“Si la teoria de Casanova-Saragossà fos certa (a més nom de ‘valencià’ i ‘llengua valenciana’, més ús), la normalitat social s’hauria d’haver disparat i el valencià hauria de rebentar de salut. I sobretot en l’època del PP, que ha oficialitzat ‘idioma valencià’ en l’Estatut i se n’omple la boca. […] Diguem-ho clar, ja que ells no ho fan. Allò que Casanova i Saragossà demanen, sense gosar dir-ho ras i curt, no és un ús preferent del nom ‘valencià’, cosa que ja fa tothom – començant per les universitats– sinó que no s’use ‘català’ mai. I això ho proposen dos professors de Filologia Catalana.”
En canvi, la contestació de Saragossà i resta d’autors és fugir de respondre i mirar d’escapolir-se amb falsedats: “El secret que amagaríem vergonyosament [és] anomenar el valencià com a ‘valencià’ en la societat valenciana”. Jo no he dit enlloc que no s’haja d’usar valencià (nom que jo mateix utilitze, com les universitats, amb tanta o més freqüència que català), sinó que Casanova, Saragossà i altres proposen “generalitzar el nom ‘llengua valenciana’ i substituir ‘llengua catalana’ com a denominació formal i acadèmica, un dels pocs reductes del nom unitari al País Valencià”. Una consecució treballosament guanyada –per alguns que hi hem donat la cara i hi hem posat esforç, temps i diners— en més de 20 sentències. Més de 20 plets presentats, entre altres, per les universitats públiques valencianes, en virtut d’acords democràtics i sobirans, i contra la censura i la imposició del Govern del PP. Censura i imposició, contra les quals, ni Saragossà ni Casanova ni cap dels signants –tan sensibles a la imposició inquisitorial– no han escrit cap article, que se sàpiga. I quant als noms, cal dir que Saragossà ni tan sols utilitza mai cap les denominacions que ell mateix proposava en uns articles seus i que ara cita: “valencianocatalà” o “catalanovalencià”. Una altra mostra de la seua coherència.
Més encara. En un article publicat en Levante (“Servilisme amb Camps; llenya a la Universitat”) Alfons Esteve ha revelat una altra censura contra la qual Saragossà, professor de Filologia Catalana, no ha dit ni mitja paraula. “El que no explicava el Sr. Casanova era la raó –l´autèntica– del fracàs de la secció en el Congrés: que el Govern Valencià s’ha negat a donar cap ajuda si una secció feia el mínim esment de català. I ni tan sols ‘valencià/català’, tal com s´havia proposat des de Filologia”. “No era notícia per a ells [Casanova, ‘Levante’] que s´incomplís la legalitat, ja que tant la denominació català com la fórmula sincrètica (és a dir, ‘català o valencià’, o ‘català/valencià’) són recollides en el dictamen de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua de 5 de febrer de 2005, publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Ni tampoc que el Govern valencià menyspreés els dictàmens oficials de l´AVL, l´entitat a què pertany Casanova i que, segons l´Estatut, és la institució de la Generalitat que té l´autoritat lingüística.”
Concloguem: en comptes de fantàstics “focs purificadors”, el meu article parlava, com ara parle, sobretot de la coherència de professors com els contraopinants i dels efectes reals que la proposta de ‘llengua valenciana’ i la censura contra el terme ‘català’ causa contra l’ús, fets als quals ells, per acció o omissió, donen suport.
Així acabava el meu article, a què no responien i a què sol·licite ara que responguen: “Els pregaria una resposta, però no pas a mi. Més aviat invitaria aquests professors de Filologia Catalana a explicar-ho a la seua Universitat, a la d’Alacant i a la de Castelló, a Acció Cultural del País Valencià, al Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament i a Comissions Obreres, i a tots els llicenciats en Filologia Catalana que han hagut d’invertir temps, diners, maldecaps i mala sang per haver de defensar –i guanyar– davant els tribunals allò que alguns dels seus beneficiaris més directes –els qui cobren per ensenyar Filologia Catalana– tan alegrement mercadegen i dissipen".
I una breu nota final, perquè vegen que no m’oblide de la seua presumpta “anàlisi històrica”, que s’aguanta tan poc com a “anàlisi” com en qualitat d’“històrica”. I que, sobretot, manipula i estupiditza l’obra de Sanchis Guarner i de Fuster de manera tan grollera i injusta que, quan Saragossà i qui siga vulga, estic disposat a debatre-la. Poseu lloc, data i hora.
Francesc Esteve
Publicat en El Punt (País Valencià) núm. 529, 29 de març del 2009
