Amb premsa, ràdio i televisió, declaracions polítiques i informacions malintencionades s’acusa ERC de cobrar a treballadors de l’administració un percentatge del seu sou per a finançar l’organització política.
[@more@]
ERC té una forma de finançament "diferent". Efectivament, com assegura Josep Bargalló, part dels sous dels càrrecs polítics i treballadors de l’administració que ho són en nom d’ERC donen una part del seu salari institucional a les arques de l’organització. És així que es finança bona part de la seua estructura organitzativa. El que és una mesura "progressista”, que evitaria l’apoltronament que es dóna en altres organitzacions i partits entre els seus càrrecs polítics, s’ha convertit, prèvia manipulació mediàtica, en un argument per tal de desacreditar l’organització independentista i sobretot el seu sector intern que donaria suport a Joan Puigcercós i que precisament estaria més radicalment en contra de votar a favor de l’actual proposta d’estatut.
Però de fet les maniobres poden anar en una direcció una mica més turbulenta. L’home de confiança de Joan Puigcercós, Xavier Vendrell, és la persona que signava les missives en les què, en base a la Carta Financera del Partit, es reclamava l’aportació econòmica als càrrecs polítics. És precisament en la seua figura sobre la qual les peticions de dimissió i fins i tot cessament han anat dirigides. El cas és que un dels projectes polítics més important que Vendrell ha desenvolupat per a la present legislatura és l’organització de l’Oficina Antifrau que després de vèncer el recel dels partits majoritaris ha acabat sent aprovada. Vendrell, amb la seua coneguda fixació en temes de transparència en el finançament dels partits, és, per tant, una de les figures que més recels hauria causat tant en el PSC com en CiU, partits que, com es va poder apreciar no fa molt, tenen un bon grapat de coses a amagar. Es va poder comprovar ja amb l’escàndol provocat per les declaracions de Maragall relatives al cobrament per part de CiU, mentre governava, de comissions per la contractació d’obres públiques. La guerra que en aquell moment tenia el PSC amb CiU per tal que aquest últim no posés més entrebancs a l’acord per l’estatut, entre d’altres, ha donat pas a una guerra de tots contra ERC pel mateix motiu.
Després de l’escàndol de la contractació de la dona de Bargalló per a fer certs estudis que en dos dies va passar sense pena ni glòria a les hemeroteques, s’ha tornat a filtrat a la premsa el que hui ha inundat bona part de les portades dels diaris estatals i totes les capçaleres dels informatius de ràdio i televisió. La campanya mediàtica per tant estaria afectant ambdós sectors del partit independentista, tant el “carodista” al que Bargalló està adscrit, com el “puigcerquista” del que és mà dreta Vendrell. Les lectures en clau de guerra interna al si del partit no es fan esperar, sobretot en diaris com El Mundo, tot intentant potenciar una erosió entre els seus votants i sobretot en la seua imatge pública. Per embolicar més la troca el diari El Mundo afirma que l’acomiadament dels treballadors de confiança respon a aquesta guerra, fet que el diari Avui atribueix a la finalització dels contractes corresponents. Una guerra, en qualsevol cas, que a primera vista quedaria com a suïcida ja que s’està aprofitant per part dels partits espanyolistes i la premsa espanyola per afonar la imatge del partit.
Els enemics que es puga haver guanyat Vendrell amb la creació de l’Oficina Antifrau i la negativa d’ERC a donar suport a la redacció actual de l’Estatut poden estar, en conseqüència, darrere de la campanya mediàtica d’assetjament a ERC per forçar la seua adhesió al projecte d’Estatut o, en cas contrari, l’abandó del tripartit.
El fons de la qüestió, tanmateix, és el finançament dels partits polítics. En aquest sentit la Carta Financera d’ERC estableix que els treballadors que ho siguen en qualitat de “llocs de confiança”, siguen o no militants del partit hauran de satisfer amb part del seu salari la resta d’organització. En cas contrari es procediria al seu acomiadament. I és això el que sembla ser que ha passat amb dos treballadors. Els adjectius d’arbitrari i, fins i tot, xantatjós amb els que la mesura ha estat qualificada pels mitjans de comunicació sembla oblidar el fet que el problema radica en la gran quantitat de treballadors de confiança que hi ha a l’Administració.
L’avanç
[@more@]
