La nina donostiarra, nascuda en 1940, es vesteix ara de blanc per a fer la Primera Comunió. Amb el pèl arreplegat en tirabuixons i abillada de blanc de cap a peus, Mariquita Pérez torna als aparadors de les jugueterías lluint nova imatge.
[@more@]
Aquella nina bé per la qual sospiraven les xiquetes de mitjan del segle XX es prepara ara per a fer la Primera Comunió i tractar de conquistar a les menors de principis del XXI. Els seus creadors li han dissenyat un vestit confeccionat en muselina i cotó, que presenta un delicat treball de jaretas i mànigues globus. A aquest cal afegir el tocat, les sabates i la medalla, d’estil religiós, que penja d’una cadena daurada.
L’última edició del joguet se suma a les diferents versions ideades al llarg de les seues quasi sis dècades d’existència en el mercat, al que anteriorment es van llançar altres sèries limitades en les quals el canell -rossa, bruna o pèl-roja- es vestia de chulapa o de sevillana per a donar uns quants passos de ball, i fins i tot canviava de raça, transformant-se en negra i en mulata. La història de Mariquita Pérez va començar a gestar-se acabada la Guerra Civil, quan Leonor Coello de Portugal passejava per la platja de La Concha acompanyada de la seua filla, qui duia en la seua mà un canell vestit exactament igual que ella.
Moltes eren les persones que, al passar al seu costat, es giraven per a contemplar a la xiqueta i la qual semblava la seua rèplica en miniatura. Conscient de la curiositat que ambdues despertaven a la seua al voltant, Leonor Coello va decidir dissenyar una nina, la imatge del qual fora igual a la de qualsevol menuda. Per a això va prendre com model a la seua pròpia filla i, després d’associar-se amb Pilar Lucca de Tena, aconseguia fer realitat el seu projecte amb ajuda de l’artesà juguetero d’Onil, Bernabé Molina.
Així naixia el 11 de novembre de 1940 Mariquita Pérez, tot un fenomen social que molt pocs podien permetre’s el luxe d’adquirir, ja que costava prop de 100 pessetes, l’equivalent al salari mig percebut en aquella època per deu dies de treball. A pesar del seu elevat preu, es van arribar a vendre més d’un milió de canells en tot el món. I és que la seua fama va saltar d’Espanya a altres països com Portugal, Argentina, Cuba o Veneçuela. Ni tan sols les famoses van poder resistir-se al seu encant.
La cantant Marisol va jugar amb ella, el mateix que les nétes de Franco, Grace Kelly, Gina Lollobrigida o Eva Perón. Se li va construir una història tan real com la de les quals haurien de ser les seues propietàries. La protagonista era filla d’un militar andalús, Don José Antonio Pérez de l’Escala, i d’una dona basca, Marta Carvajal i Goicoechea. Estudiava en el Col·legi del Sagrat Cor de Madrid, al costat del seu amiga Mariví. Moltes de les seues aventures s’arreplegaven en els contes eixits de la ploma de Juan Cuentista, pseudònim utilitzat per Torcuato Lucca de Tena. Pronte li va eixir un germà, batejat amb el nom de Juanín. A Mariquita Pérez també li van nàixer imitadores, però cap va arribar a desbancar a la qual ja s’havia convertit en la preferida de diverses generacions. Només la irrupció de nous materials i la de multinacionals jugueteras que promocionaven a Barbie i a Nancy van posar fi a la seua producció a mitjan els setanta. En els últims anys, la nina ha tornat a fabricar-se de la mà d’una empresa familiar assentada a Alacant. En l’actualitat ja no és aquella menuda regordeta de cartó pedra ideada a Sant Sebastià. La seua figura s’ha estilitzat i rep el nom de Mariquita Model, el cos de la qual de plàstic llueix dissenys de roba moderns, idèntics als quals poden posar-se les seues companyes de jocs.
La mateixa empresa ha rescatat, a més, la versió tradicional per als més nostàlgics, una versió que conserva el rostre dolç de galtes de pa sonrosados i tots els objectes dels quals estava equipada l’original.
Diariovasco
