Per l’avinguda de la Joguina, en la carretera que ve de la localitat alacantina d’Onil, s’accedeix al poble més infantil d’Espanya, Ibi. Van viure allí tres germans, Vicente, Emilio i Pascual Payá Lloret; fills de Rafael Payá Picó, a qui tots en la vall coneixien com el hojalatero Payá per ser aquest el seu ofici. Els nois van créixer jugant al trompo, la taba i la pilota. I quan va arribar el moment de prendre decisions adultes, van optar per seguir la via paterna, però a la seva manera.
[@more@]
Van comprar la fàbrica al seu progenitor, van utilitzar els retales de la producció artesanal, van convertir en miniatures els utensilis domèstics de hojalata que el seu pare havia fabricat (tasses, plats, candiles, regadores ) i van inventar unes peces metàl·liques que s’accionaven per ressort. Imbuïts d’optimisme, van batejar a la factoria com la ‘Sense Rival. Payá Germans’, «única a Espanya en treballs avançats», resava la primitiva publicitat de la signatura. Era la primera fàbrica de somnis que naixia a Ibi. Una jugada mestra.
Aquelles primeres joguines ni des de lluny se semblaven a la moto de tracció mecànica de Pedrosa, al bòlid per radiocontrol del campió de la Fórmula 1 Fernando Alonso, als ‘tentes’ amb ordinadors en tres dimensions, als videojocs d’Harry Potter i als nous canells de 90 centímetres amb tot tipus d’accessoris que aquests Nadal causen furor. Els primers mecanismes de hojalata -material semblança al ferro que no es oxida i és més maleable- s’acolorien a mà i tenien mil formes -motos amb sidecar, carrusels, un futbolista, un bomber -. No parlaven, no duien piles, no feien ruiditos estranys ni desprenien llums psicodèliques, però divertien als nens rics, els únics que podien comprar-los. I a les nenes. La ‘Sense Rival ‘ també va obrir a Alacant una delegació dedicada a fer cocinitas de llanda.
Els Payá no van trigar a collir èxits i a marcar el camí per a una indústria juguetera que en els anys següents es consolidaria en el mateix municipi. Molts empleats que van aprendre l’ofici en la fàbrica matriu van crear la seva pròpia signatura. Van arribar a obrir-se un centenar d’empreses jugueteras. Ibi, les gents de les quals s’havien dedicat a comerciar amb neu i a elaborar gelats artesanals, quan no es veien obligades a emigrar a Aragó o a Castella, a la sega, a Algèria, a la #podar
En trenta anys, el perímetre del poble es va multiplicar per cinc. D’Ibi sortien centenars de joguines per a tota Espanya. I altres punts per a fora del país. Fins a avui. La factoria Payá segueix en peus. No són els quatre-cents que van arribar a estar en la nòmina, però una dotzena d’empleats units en cooperativa ha pres el relleu. Les matrius i els dissenys litogràfics originals es conserven en perfecte estat, igual que els motlles de ferro que es precisaven per a construir primer el prototip en fusta i després la joguina.
Amb xapa vizcaínaLa raó és simple: la signatura es malda a reeditar les joguines de xapa de soca-rel espanyola que van aparèixer en els catàlegs dels anys 20 i 30. Peces que es creien perdudes en el temps. Compren les planxes de hojalata en la localitat vizcaína de Barakaldo i les litografies les encarreguen a Alacant. Els seus clients són ‘nens majors’: museus, col·leccionistes i nostàlgics. Conseqüència de les videoconsoles i el radiocontrol. En ocasions els arriben encàrrecs especials: un carrusel per a la pel·lícula ‘Tiovivo c.1950’ (2004) de José Luis Garci, un barquito per a l’Atlètic de Madrid Solament fabriquen una miniatura de plàstic, «el seat 600, doncs trobem el motlle intacte», avança Lli Vila, president de la cooperativa Payá.
Amb motiu del centenari de la joguina que Ibi commemora aquests dies, la fàbrica que va donar lloc al miracle juguetero ensenya els seus clàssics en una mostra entranyable, sense detenir la seva ara modesta producció. «En aquestes dates estem traient al dia deu carrusels i tres ‘bugattis’ de joguina corresponents a 1927», explica Vila, emprat de Payá des de fa més de tres dècades. En l’interior d’aquest vehicle va col·locada una figura de hojalata de la ballarina nord-americana Isadora Duncan. «La dona va sortir a fer una passejada el 14 de setembre de 1927 a bord del seu Bugatti. Es desplaçava a tota velocitat per les proximitats de la ciutat francesa de Niça quan el seu llarg chal vermell es va embullar en els ràdios de les rodes del darrere de l’automòbil i, sense poder lliurar-se d’ell, va morir escanyada». Lli Vila retorna al present i revela amb orgull que «queden en el món cinc fàbriques que han arribat a complir cent anys de vida. I Payá és una d’elles!».
No hi ha iberuda que no hagi estat juguetero. La pròpia alcaldessa del municipi, Mayte Parra, evoca: «El meu pare treballava en l’única fàbrica de canells que va haver a Ibi, a casa fèiem la nostra pròpia producció domèstica i jo també muntava peces». Salvador Miró, que ostenta la presidència de l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguines (AEFJ), va arribar a compaginar el seu treball en Rico S.L. amb els seus estudis secundaris. En aquells temps, Carmina Moltó jugava a cocinitas. «Però no com les d’ara, que tenen microones, ràdio i rentadora, i a més, tot funciona». Però avui li porten més de cap les matemàtiques. En la fàbrica Moltó, que duu mig segle a Ibi, volen celebrar «altres cinquanta anys més, almenys», encara que «està difícil. En Xina copien els dissenys de joguines occidentals i ja se sap que la mà d’obra allí és molt barata», lamenta Carmina.
Les decisions importants en aquesta signatura es prenen en una sala imponent, on unes butaques de pell fosca custodien una formalísima taula rodona de roure. Un ambient sobri que xoca amb les nombroses joguines, de totes les formes possibles i de tots els colors, que es troben repartits per la sala. Aquesta amalgama d’articles recorda als consellers que l’última paraula la tenen els nens.
La veritat és que ‘l’enemic’ també està a aquest costat del mapa. Una empresa alemanya, Markus Brehm, ha registrat la marca ‘Ibi Toys’ sense demanar permís al poble alacantí. L’Ajuntament s’ha vist obligat a prendre cartes en l’assumpte per a «salvaguardar un segell distintiu». «Tenim una experiència, una tradició, un saber fer i un prestigi que ens hem guanyat en cent anys i donen un nom propi als productes que es fan aquí, reconeguts a nivell internacional», defensa l’alcaldessa Mayte Parra. Convençuda està que no haurà altre centenari que celebrar. «Aquest es mereix tots els nostres esforços», diu.
Monument als ReisCom Moltó, aposten per sobreviure a Ibi Feber, Coloma i Pastor, Reig, Nois i altra mitja dotzena d’empreses, bé conegudes pels nens, però també, pels pares espanyols. Algunes han obert filials en Hong Kong perquè les grans operacions comercials es tanquen a Xina. En total, es reparteixen tres milions de metres quadrats de sòl industrial per a aconseguir que l’atur a Ibi se situï per sota del 6%. El calendari laboral s’inicia al maig i finalitza al desembre; la estacionalidad del sector, altra tasca pendent.
En Ibi es concentra el 44% de la producció de joguines en aquest país, però les empreses que es dediquen a això no són les més pròsperes del municipi. Basta fer un cop d’ull als rètols de les indústries més nombroses: transformació de plàstics per injecció, moldistas, fabricants de concentrats de color, electrònica, parament Treballen per a les jugueteras.
Allí ha fixat també la seva seu l’Institut Tecnològic de la Joguina, que assumeix tasques d’investigació social i pedagògica. És el deixant que ha deixat Payá. I l’únic monument del món dedicat als Reis Mags es pot visitar a Ibi. Al cap i a la fi, és una desocupada obligatòria en la seva travessia anual.
| SEMPRE DE MODA |
|
Del segle IV data un canell d’ivori trobada en la necròpoli romà-cristiana de Tarragona. Té braços i cames articulats. En l’Edat Mitjana les joguines més populars a Espanya van ser els canells amb els seus aixovars, cochecitos, i altres destinats a fer soroll com la carraca o els silbatos. El Renaixement no democratitza la joguina, que segueix sent un article de luxe, en moltes ocasions utilitzat com regal entre monarques. Segle XVIII: Els canells van acompanyades dels seus vestits, animals o mobles en miniatura, cacharritos de cuina i vaixelles. AL cavall de fusta se li afegix el balancín. S’estenen els cochecitos. A principis del segle XX es farga una veritable indústria. Onil fabrica els primers canells i les joguines de hojalata es fan a Ibi. En la Guerra Civil algunes jugueteras es desmantellen. Amb la seva maquinària es produïx armament. Anys 60: Es generalitza l’ús del plàstic i creixen les exportacions. La informàtica desenvolupa avui una nova forma d’elaborar joguines. Norte Castilla |
